06/12/2010

Unitat sí, lideratge també

2 min

Aquest horrible cap de setmana ha tingut dos portaveus eficaços: Alfredo Pérez Rubalcaba i Josep Guardiola. Quan Rubalcaba surt a parlar,el govern espanyol sembla que tingui més autoritat i sigui més capaç. Els aeroports deuen ser un caos, però la gent té la sensació que algú se n’ha fet càrrec. Quan parla Guardiola, sembla que parli l’ànima del Barça. Encara que els 0-8, 5-0 o0-3 ja expliquin amb eloqüència que aquest equip frega la perfecció, el discurs del mister encara el fa millor. A l’equip i al club. La diferència és que a Rubalcaba el van fitxar per a això i a Guardiola no. Dissabte, a Pamplona, l’entrenador va haver de fer de president. La seva agònica compareixença al final del partit va semblar més un acte de servei que una roda de premsa. En comptes d’asseure’s còmodament sobre el coixí del 0-3, va sortir a caminar descalç sobre les brases de la indignació local amb l’única obsessió de ser cregut. Amb el seu insòlit “miri’m als ulls”, dirigit a un periodista navarrès, l’entrenador del Barça va tornar a demostrar que li interessa més convèncer que vèncer. Això sí, un altre dia que senti a parlar d’estats d’emergència, que surti divendres a la nit amb autocar, pel bé del sistema nerviós de tots plegats. L’endemà de la crisi que ha estat apunt de carregar-se una part dels beneficis acumulats amb el 5-0, el president Rosell ha admès que tota la responsabilitatés seva. Certament, és increïble que algú pugui refiar-se d’Aena i de la Federació Espanyola, sobretot si truca des de Catalunya. Però el problema més greu que ha revelat aquesta badada no ha estat la inexperiència del president, sinó la seva aparent llunyania. Ahir es va explicar per carta. Rosell ha optat per un presidencialisme que aspira a estar per sobre les esquitxades del dia a dia. Perquè un model així sigui viable en l’època de les notícies 24/7, calen més imatges imenys cartes. Cal dotar-se d’un discurs, d’un portaveu i de prou cintura per trencar la norma quan es presenta l’excepció. Pamplona era l’excepció que demanava la presència de Rosell. Si seves van ser les gestions, seves i presencials haurien hagut de ser les explicacions a la premsa i afició pamplonesa, i seva la foto de les disculpes pels inconvenients causats amb el presidentde l´Osasuna. Però un cop més, i no és el primer, el discurs, la veu i la cinturavan anar a càrrec de l’entrenador. Si aquest desequilibri en la representació del relat públic encara s’aguanta, és gràcies als anys extraordinaris que estem vivint. Però hi ha amenaces per al futur. Hi ha molta gent que no tolera l’anomalia històrica que per a l’Espanya eterna significa veure el món rendit al Barça i el Madrid de genolls. Fa vint anys que el Barça està girant la truita. A aquesta directiva li correspon mantenir la tendència, omplint el club de contingut i ocupant l’espai mediàtic amb una explicació encomanadissa. Els jugadors i l’entrenador, més ja no poden fer.

stats