T'estava esperant, any nou

Tots hem sentit els avis dividir la seva vida en "abans i després de la guerra". La Guerra Civil va enfonsar el seu món i en va fer emergir un de tan diferent en tan poc temps que "la guerra" es va convertir en el punt de llibre que endreçava cada record a banda i banda de la seva biografia.

Ara que hem entrat al 2012 enmig d'una nova allau de mals auguris, em pregunto si nosaltres també dividirem els nostres records en "abans i després de la crisi". Des del 2009 que estem assistint al desmantellament del món que havíem conegut.

És menys que una guerra, esclar. No hi ha morts, però hi ha aturats. No hi ha ferits, però hi ha pobres, pobres que abans de la crisi eren classe mitjana. A la guerra es destruïen ponts. La crisi es carrega els ascensors socials. Catalunya n'era plena. Tots en vam agafar algun i fins fa quatre dies milions de persones van venir al nostre país a ascendir fins als pisos superiors, on es feien realitat els somnis d'una vida digna per a ells i els seus fills. Ara els ascensors van de baixada, i alguns baixen buits, perquè gent amb titulació se n'està anant a fora a buscar la feina que aquí no troba. Ja ho va dir Martí Gómez a la deliciosa entrevista que dissabte li va fer Carles Capdevila: "Si ara un tio diu que és optimista és que és tonto".

No crec que es tracti de ser optimista, però no podem rebre l'any nou amb el fatalisme del no hi ha res a fer.

Per començar, perspectiva. La història no ha començat ara. "Abans de la crisi" també hi va haver crisis, i atur, i pobresa. Serà millor que comencem a abandonar la nostàlgia per la seguretat d'una societat protegida per l'estat del benestar. Aquelles relacions socials i laborals que ja no tornaran. Farem bé d'exigir el perquè de cada retallada i procurar que sigui reversible, però de la mateixa manera que ja tenim parents o amics que mai no haurien imaginat que estarien en una situació tan precària, acceptem que el nostre futur passarà per camins que tampoc mai no hauríem sospitat.

Més val que comencem a construir els nous ascensors, amb la mateixa rapidesa que hem sabut adaptar-nos a la cara amable dels canvis tecnològics i de la globalització, aquella naturalitat, per no dir plaer, amb què hem après a parlar per un telèfon mòbil, a escriure en un ordinador, a pagar la roba o els mobles de marca a preus regalats o a viatjar per tot el món amb vols de baix cost. Per no parlar d'aquella aixeta de diner barat a la qual ens van convidar a abeurar-nos amb més o menys bona fe. Han estat canvis massa profunds per pensar que només ens afectarien en positiu.

També convindria que centréssim el debat. Quina part del problema és el món que ha canviat, quina part són els excessos de despesa pública i privada del passat, i quina part li correspon al dèficit fiscal.

I així, amb el debat més aclarit, ens evitaríem treballadors discutint entre ells quin lloc de treball és prescindible i quin no (discussió sovint abonada pels que es freguen les mans pensant en el negoci que faran amb el desmuntatge dels serveis públics), com si un país no fos la suma de tot, i més el nostre, amb els interessos divergents, quan no obertament contraris, als de l'Estat del qual forma part.

És temps per a dues accions aparentment contradictòries: reforçar les xarxes de solidaritat (com diu el director de Càritas, ara molta gent ha de practicar la Càritas a casa) i alhora pensar en l'esforç individual, pensar a esmolar les nostres capacitats per perdre la por a competir a la intempèrie, a treballar per a temps millors.

Més o menys com van fer els avis de la guerra, en condicions molt més dures que les que ara ens toquen a nosaltres.