Thomas Gerd Schulze: “Quan als catalans us pregunten d’on sou, sempre hi ha un segon de dubte”

Com vas descobrir Catalunya?

Vaig venir-hi com a estudiant d’Erasmus el curs 1994-95. Estudiava medicina i aquí hi vaig fer el curs de pediatria i el de dermatologia. Sempre m’ha agradat viatjar, i llavors el programa Erasmus era força nou i per a un alemany poder anar al Mediterrani, al sud... ja t’ho pots imaginar. A més, jo parlava espanyol. Sabia que es parlava català, però això era tot. La política em va interessar de seguida. Vaig arribar uns dies abans de la Diada. Vivia entre Arc de Triomf i el Casc Antic, i vaig veure la gent saltant i cridant i em va impressionar.

Fins al punt que vas aprendre a parlar català i l’has mantingut.

Sí, i vaig fer un gran amic, un company d’estudis de Berga, Josep Vidal, que ara és un metge que treballa a Manresa. Durant tots aquests anys hem estat en contacte, però, a més, un cop parles català, trobes catalans arreu del món. És increïble, els catalans són com els alemanys, viatgen molt.

La teva especialitat és la psiquiatria.

Soc psiquiatre i professor a la Universitat de Munic, i president de la Societat Internacional de Genètica Psiquiàtrica. Des de fa un any estic al comitè executiu de l’Associació Mundial de Psiquiatria, que agrupa 139 associacions nacionals. Com la FIFA però sense els diners ni els suborns [riu]. El cas és que cada setmana haig d’agafar un avió i viatjo per tot arreu.

¿Com és percebut el cas de Catalunya a Europa en general, i a Alemanya en particular?

A Alemanya, en els últims mesos, Catalunya ha desenvolupat un perfil als mitjans que en 30 anys no havia tingut. Ara la gent, quan parles de Catalunya, sap que hi ha un problema. Abans només coneixien Barcelona, la Costa Brava, el Barça, Pep Guardiola... Ara, amb Puigdemont, la gent parla de Catalunya. Sempre porto el llaç groc i el comencen a reconèixer. Al cotxe hi duc l’estelada i la gent em fan preguntes. Encara falta un coneixement profund, esclar.

¿La gent entén que a Catalunya hi hagi més de 2 milions de persones que vulguin ser independents?

Aquest és el gran problema. Els amics em diuen que poden entendre que els catalans demanin més autonomia, però per què la independència? Sempre hi ha l’argument que Europa vol estar unida, i que cal començar la unió pels països. Sempre els contesto que és el mateix que una parella no es pugui divorciar perquè resulta que tots dos són socis del mateix club de tenis. Per què Catalunya no pot ser membre, per ella mateixa, de la Unió Europea? Però és el problema, fan la connexió que volen una Europa unida. És l’argument principal.

Després venen aquí i deuen veure que hi ha qualitat de vida.

Sí. “Els espanyols no torturen els catalans”, em diuen. Crec que els catalans heu de comunicar-vos més clarament al món. Per començar, si tu li preguntes a un escocès “ Where are you from? ”, et dirà “ Scotland ”. L’hi preguntes a un català i no sap ben bé què t’ha de dir. A vegades dieu “català”, a vegades “espanyol” o “de Barcelona”. Crec que us cal desenvolupar més confiança en la vostra identitat, en la vostra cultura, civilització i tradicions. Si no es comuniquen aquestes coses, diran que sou espanyols. Ben endins vostre molts penseu que sou catalans, però si ve una persona i us demana d’on sou, sempre hi ha un segon de dubte, com si calculéssiu què us convé contestar segons el moment o l’interlocutor. Un escocès mai no ho faria, això. Diria que és d’Edimburg, d’Escòcia o de Glasgow. Mai diria que és anglès o britànic. És interessant, perquè quan vens aquí trobes un poble alegre, molta indústria, gent treballadora, gent orgullosa de ser catalana. Això traspua, ho pots veure arreu. Però quan ho preguntes a algú i vols que t’ho diguin, no ho fan. Teniu com un orgull, però entre línies. La gent no ho expressa directament, és el que trobo.

Per què creus que passa? ¿Es tracta d’una por heretada de la història?

Sí. Per exemple: hi ha nou catalans en una habitació parlant català, ve una persona que fa 20 anys que és aquí i és castellanoparlant i els nou catalans comencen a parlar en castellà. Algú em va dir una cosa molt impressionant: “Els catalans ens sentim com esclaus”, amb una mena de submissió o servitud, és una cosa intrínseca, és ben a dins des de fa segles. Així que us desapareix l’orgull ve l’“ I’m from Spain ”. Esclar, això només ho pots entendre si coneixes la història de Catalunya, i si ets alemany o americà i vens per primer cop, sense saber res, el problema és que no ho pots percebre, això, sents que ets a Espanya. Has de saber la història per veure-ho, perquè només veus el que saps. Quan et compres una guia per anar a un lloc on no has estat mai, fins que no veus amb els teus ulls allò que surt a la guia no sents realment que ets allà. Veus el que saps. Si abans no us han vist, no us poden reconèixer. A Escòcia és diferent. Un escocès parla anglès amb un accent molt conegut; la gent coneix Sean Connery, Maria Estuard i Braveheart... Però qui sap res de Jaume I o de Guifré el Pilós? O els 304 anys passats des del 1714? No es veuen. Aquí hi posa “carrer” en lloc de “ calle ” i la gent ho veu però no entén que sigui una altra llengua. Catalunya té una altra capa, però la lluita per la identitat, o ara per la independència, no es percep. Ara es comença, però cal vendre-ho més. Aquí és on sou, començant a projectar-ho cap a l’exterior.

Entesos, doctor. ¿Com es guanya autoconfiança?

Acabeu de començar. Aquest esperit de la Diada cal transportar-lo a l’exterior. A qualsevol lloc on sigueu, a qualsevol oportunitat cal dir que sou catalans, que sou una nació. En aquest moment, cal. Hi ha una mena de por de dir-ho. Amb l’experiència del franquisme, és una ferida, ho entenc. Però a fora no cal tenir aquesta por. No cal. La gent escolta. No hi ha cap perill de rebre hòsties quan expresseu aquest sentiment. Al món exterior, digueu-ho. Feu-ho.

També li deuen dir que el món ja té prou problemes i que només faltava el de Catalunya.

Vejam: primer, m’agradaria dir que Europa té molts valors. He viscut als EUA, hi tinc permís de residència, hi tinc un fill i hi treballo, i puc distingir que mentre que Europa és encara una idea que valora les persones, la societat americana és d’un capitalisme brutal. A Europa pensem que hi ha un punt on l’estat ha de fer alguna cosa per la persona. Sempre hi ha pobres, malalts. Amèrica és molt egoista i canalitza la solidaritat a través de la beneficència. Aquí és un dret, és un contracte social que Europa ha desenvolupat durant segles. Són valors que ara estan atacats. I, compte, perquè el capitalisme sempre guanya, amb l’afegit que ara els rics són cada cop més rics, i els pobres, més pobres. Així veig els valors europeus. I no som prou bons per vendre aquests valors. Amèrica ven els seus valors, però quins són? Optimisme i treballar de valent, i si et poses malalt, mala sort. Per als republicans americans, a Alemanya som comunistes. I no ho som. Tenim un capitalisme social, les rendes estan més igualades i el nivell d’educació és més alt, per no parlar d’esperança de vida o de mortalitat infantil. Això són els valors europeus. Quan soc als Estats Units sempre em diuen que a Europa encara que no facis res et donen diners. Doncs bé, anem amb compte, perquè el món sempre segueix Amèrica.

Aleshores, ¿com t’expliques que aparegui una altra vegada l’extrema dreta a Europa?

A la història de la humanitat sempre hi ha onades. A cada acció hi ha una reacció. Per exemple, a Alemanya. Des de la derrota a la Segona Guerra Mundial ha sigut una societat molt d’esquerres, en el pensament, en l’escola. En tota la meva vida no es podia parlar de la nació alemanya, no hi havia banderes, no es cantava l’himne. Si hi havia un partit de futbol, la retransmissió començava després de l’himne. Rebutjàvem els nostres símbols nacionals per culpa del nazisme. Tota la meva generació va tenir professors diguem-ne progres, a l’escola. Quan algú va començar a dir que a Alemanya hi havia problemes amb la immigració, molta gent responia que d’això no se’n podia parlar. No hi havia discussió. Va ser un error. Quan tens un problema, n’has de poder parlar. Sobretot cal escoltar. Quan parles amb la gent pots trobar solucions senzilles. A vegades hi ha pensionistes que han d’anar als bancs d’aliments, a la televisió hi veuen més immigrants i agafen por. Si una persona té por, no li pots dir nazi. Hi ha neonazis, sí. Perquè la xifra no creixi, cal parlar i escoltar la majoria de la gent. I estiguem més segurs de nosaltres mateixos: som estats de dret, tenim justícia. Si hi ha moviments d’extrema dreta, si hi ha violència o van contra la llei, es pot anar contra seu.

¿Com et sents quan veus que dels milions de sirians que fugien cap a Europa escapant de la guerra la majoria volien anar a Alemanya?

N’estic orgullós. Com que parlo àrab tinc amics àrabs. He viatjat a gairebé tots els països àrabs i m’agrada la seva cultura. Venen perquè Alemanya funciona, i a la televisió hi veuen els Mercedes. Jo també aniria a Alemanya. Crec que la gent sap que a Alemanya fem les coses d’una manera no gaire emocional, però correcta.

Ets un optimista històric?

[Riu.] Respecte a la meva persona, sempre soc pessimista. Sempre penso que a la meva família podem tenir alguna malaltia. Però a la feina, quan el meu equip diu que una cosa no pot funcionar, em sento molt americà i soc molt optimista. I si parlem de contaminació del mar, de canvi climàtic... Necessitem el món, però el món no ens necessita. Pot viure sense nosaltres. Crec que la humanitat sempre ha trobat solucions als nous reptes que sorgeixen. Ara mateix si veus les guerres o veus la política a Turquia, Putin, Trump... No hi ha humanisme. Però sé que el món sempre ha sigut el mateix. Hi ha problemes, coses horribles, però el món continuarà i hem de viure amb això. No puc dir que soc pessimista ni optimista. Les coses passen i hem d’anar vivint.