Publicitat
Publicitat

Thomas D'Ansembourg: “La no-violència no vol dir no estar mai enfadat”

Entrevista al terapeuta en l’àmbit de la comunicació no violenta

Com va començar a interessar-se per la pau interior?

La meva primera feina va ser d’advocat a Brussel·les i vaig descobrir que molts conflictes eren el resultat de malentesos. I mirant-me els malentesos, vaig veure que eren el resultat d’una combinació de parlar malament i d’escoltar malament. Vaig adonar-me que utilitzava molta energia per buscar solucions a conflictes que en el fons eren d’una altra naturalesa. Una naturalesa de coneixement de si mateix, d’escoltar l’altre i d’empatia. I vaig adonar-me que durant la meva formació d’advocat, que és una feina de relacions humanes, ningú em va ajudar a gestionar aquesta mena de conflictes. No vaig rebre ni una sola classe ni un sol curs d’escoltar, per exemple. O d’intel·ligència emocional. Què són les emocions, què volen dir? I tampoc cap curs sobre el coneixement d’un mateix, de com és l’humà, com funciona, res.

I què va buscar?

La primera cosa, convertir la meva feina d’advocat en un instrument per menjar i pagar les factures a final de mes, i dedicar temps a ajudar joves del carrer, atrapats en el parany de la droga, l’alcohol, el joc, la violència, la prostitució. I observant la violència d’aquesta joventut vaig entendre, crec, el mecanisme de la violència. La violència és una combinació d’absència de discerniment, de consciència i també de vocabulari per entendre el que tenim a l’interior. Imagini’s no tenir el vocabulari per entendre per què ens sentim sols o inquiets o tristos. I que aquests sentiments negatius tenen a veure amb la meva necessitat d’amor, de reconeixement, d’empatia, de respecte. Si no tinc aquesta capacitat de coneixement de mi mateix, tot això va fent xup-xup i en un moment determinat explota. Acompanyant joves amb comportaments violents em vaig adonar que si érem capaços d’entendre el que pensaven i els mecanismes que generen aquests pensaments violents evitaríem molt patiment i molta violència. I, per fer-ho ràpid, va ser així com vaig voler entendre’m a mi mateix, fer una teràpia i després transformar-me en terapeuta i en formador en l’àmbit de la comunicació no-violenta.

Com em puc pacificar a mi mateix si les condicions exteriors no canvien i estan plenes d’injustícies, per exemple.

Això exigeix una alineació amb mi mateix per poder entendre què puc canviar i què no puc canviar. I això s’aprèn. Moltes vegades utilitzem la nostra energia per intentar solucionar coses que no podem solucionar, en lloc de treballar allà on realment puc tenir un impacte i generar canvi.

I què podem canviar de veritat?

Tenim un poder sobre com viurem el que està passant a l’exterior. Puc canviar la meva manera de ser en relació amb el que passa. Per exemple, en una relació de parella no puc canviar la manera de ser de l’altre. Però sempre puc canviar la meva manera de ser amb l’altre. Si tinc el costum de discutir sempre per tenir raó, la típica partida de ping-pong a les relacions, puc deixar la meva raqueta sobre la taula i el partit automàticament es para. Puc continuar amb el diàleg d’una altra manera que no sigui volent sempre tenir raó.

Que està casat?

[Riu.] Efectivament, estic casat des de fa 20 anys.

Perdoni.

No, no, és molt pertinent, visc amb això cada dia. Em va inspirar moltíssim la persona que em va formar en l’àmbit de la comunicació no-violenta, Marshall Rosenberg, que em va dir: hem de fer una elecció fonamental en l’existència. Ser feliços o tenir raó. Si teniu ganes de ser molt infeliços és molt fàcil: intenteu sempre tenir raó, destruireu la vostra vida.

Però no es pot viure donant la raó als altres permanentment.

Per descomptat, el que estic dient no té a veure amb una renúncia de la meva opinió sinó amb la capacitat d’escoltar l’opinió de l’altre juntament amb la capacitat de poder expressar la meva pròpia opinió. La idea seria començar per entendre què està vivint l’altre, què està sentint i, també, demostrar-li respecte pel que està dient encara que no hi estiguem d’acord. Aquesta actitud de respecte, en general, fa que l’interlocutor tingui tendència també a demostrar aquest respecte per la meva posició, de tal manera que es construeix un clima de respecte. Evidentment escoltar l’altre quan està dient una cosa amb la qual no estem gens d’acord reclama esforç... Se n’aprèn, no cau del cel, se n’ha d’aprendre. Podem estar enfadats però de manera no-violenta. La no-violència no vol dir no estar mai enfadat. Es pot aprendre a ser vigorós, assertiu, sense ser violent.

Quina és la relació entre la pau i el silenci?

El silenci és l’aliment de la pau. És gràcies a moments de silenci habituals que podem tornar a connectar amb la persona que som realment, més enllà de la persona que hem construït nosaltres mateixos o que ha construït l’escola o la família. El personatge construït sol tenir tendència a l’acció-reacció, a ser molt mimètic. I en canvi a la nostra persona més autèntica el que li agrada molt és estar en pau. Aquesta és la natura més profunda de l’home, desenvolupar una interioritat ciutadana, una vida interior més rica, que ens permet ser més justos en les nostres accions amb l’exterior. I aquesta noció d’interioritat pot tenir una dimensió espiritual o no en funció de l’elecció de cadascú.

¿Hi ha algun mitjà per arribar a aquesta vida interior?

Quan hi va haver els atemptats de París vaig trucar a un amic per dir-li que no podíem quedar-nos veient a la televisió com el govern francès actuava amb aquestes mesures de violència, de presó o de venjança sobre el territori sirià. Vam pensar que hi havia almenys dues coses que ni el públic en general ni els nostres dirigents no entenien: la primera és que la pau s’aprèn. Tothom entén que les matemàtiques no s’aprenen en un dia. Doncs la pau, igual: requereix esforç i mètode. I la segona és que ni nosaltres ni els nostres dirigents no acaben d’entendre que mitjançant la pacificació d’un mateix es pacifica la relació amb l’altre. Un ciutadà pacificat és un ciutadà pacificant. No és passiu, no es fuma un porro en una cantonada, és actiu mitjançant la seva capacitat d’escoltar i de respectar. Però per desenvolupar aquesta capacitat de col·laboració es requereix un canvi en el vell programarique tenim instal·lat i que funciona en funció de criteris de violència.

Potser el programari és vell però l’economia i la política funcionen així.

Hem creat un món que correspon al nostre sistema de pensament. Si volem un altre món hem de canviar el sistema de pensament. Però això exigeix asseure’s en una cadira i mirar-se a dins d’un mateix i preguntar-se per què he actuat així i per què no actuaria d’aquesta altra manera. I així també entenem com la dimensió interior pot estar al servei de la ciutadania, de la dimensió ciutadana.

El problema és que la pau és més lenta que la força.

Sí, això passa per costum. Sabem enfadar-nos però no sabem tant escoltar-nos, posar-nos a un cantó per permetre que l’altre expressi la seva opinió. Per a això cal pràctica.

Al seu llibre explica que a tot arreu hi ha un ministeri de Defensa i no hi ha cap ministeri de la Pau. Com hauria de ser el ministeri de la Pau?

Sí, tots els països tenen un ministeri de Defensa que disposa de recursos econòmics, de personal i fins i tot d’un respecte de la població que, efectivament, pensa que hem d’aprendre a fer la guerra. La idea és el mateix amb la pau. Construir una estructura que disposi de recursos, de responsables, i també del respecte, per part de la societat, d’aquesta noció que hem de canviar. Hi ha una petita frase que coneixem des de l’època dels romans que diu: si vols la pau prepara la guerra. Si preparem la guerra tindrem el que hem preparat, és a dir la guerra. Si vols la pau, prepara-la.

¿Té algun consell per als pares i mares per educar els nens en la pau?

El costum d’enfadar-se o de castigar els nens té a veure amb la falta de comunicació. Podem aprendre a educar de manera assertiva però amb una cultura diferent basada en l’escolta i en la relació i no pas amb la violència.

Suposo que sap que Catalunya ja fa temps que demana ser escoltada d’una manera pacífica i no se n’acaba de sortir.

Crec que esteu vivint un símptoma molt evident de les carències que tenim en l’àmbit de l’escolta i de la comunicació. El meu consell polític, si puc donar-ne un, és que cada persona, cadascú de nosaltres pugui aprendre a escoltar pacíficament, a dialogar, a negociar per travessar els conflictes que trobarà a llarg de la seva vida -els trobarà, n’hi ha un munt-, de manera raonada i constructiva. Animem la ciutadania a exigir a la gent que té poder, als directors d’escoles, als dirigents polítics, als directors d’hospitals, a les empreses, que posin en moviment formes d’aprenentatge, de formació per a la pau. Imagini la força que podria tenir un moment com aquest. I per tant, el meu desig seria que cada vegada més gent entengués que la pau interior no és una cosa naïf que tingui a veure només amb el desenvolupament personal sinó que aquesta pau interior, aquest desenvolupament personal, són avui qüestions de salut pública i de seguretat pública.

Visibilitzant l'assetjament sexual

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF