Paquita Sitzer: “Mai deia que era jueva, però no per vergonya, sinó perquè sentia terror”

BarcelonaTé 80 anys, camina amb alguna dificultat però continua sent una dona llesta, espavilada i optimista. Nascuda a França i criada a Veneçuela, Paquita Sitzer guarda gratitud eterna per la gent de Les (Vall d’Aran), que la van salvar de les urpes dels nazis.

Vostè va néixer a París el 1937 i els seus pares li van posar Françoise.

Sí, els meus pares eren jueus polonesos que es van conèixer a Alemanya. Però un cop Hitler va arribar al poder van decidir anar-se’n a França, on creien que viurien molts anys. I em van posar Françoise. Al meu pare el van detenir el juliol del 1940, quan els nazis van entrar a París, i es va estar en un camp d’un poblet d’on es va escapar, perquè no estava gaire organitzat. Va anar al sud de França, va entrar a una sastreria, perquè ell era sastre, i li va demanar feina a l’amo. Va resultar que era un membre de la Resistència. Ens vam reagrupar a Pau i vam viure-hi dos anys. Però el meu pare no estava tranquil. Els alemanys baixaven. El senyor de la sastreria va parlar amb dos guies fills de republicans espanyols que ens van portar de Luchon a Les. Hi vaig arribar esgotada, i això que moltes estones em van portar a coll.

A Les, la Guàrdia Civil va tenir la possibilitat de deixar-los passar o tornar-los a França.

Les ordres eren de no deixar passar la gent que no tingués visat de sortida de França. Aquest era el dilema. Què faria la Guàrdia Civil amb aquests estrangers il·legítims? La gent de Les els va pressionar perquè ens deixessin quedar. La Guàrdia Civil va escriure a Madrid per consultar-ho i sembla que la resposta no va arribar mai. Vam aparèixer a Barcelona, no sé com. Jo només tenia cinc anys.

Abans d’aquella desaparició va ser quan un guàrdia li va canviar el nom.

Em va dir que, a Espanya, Françoise era Francisca, i que a les Francisques se’ls deia Paquita. I així va quedar.

Vostè no ho recorda. A casa se’n parlava?

Es parlava que vam creuar la muntanya, de l’ajuda del sastre, de la documentació falsa... Però ja de gran, amb les investigacions que es van fer a Les, vaig descobrir que gairebé ens van enviar al camp de Miranda de Ebro. Això és gràcies al gran historiador i detectiu Josep Calvet.

¿Tota aquesta història l’ha marcat molt?

Tenia pares i germans, però no tenia tiets, avis, cosins... Els primers cosins i tiets que vaig conèixer va ser el 1950 als EUA, i que s’havien salvat a Bèlgica. La persecució nazi ha marcat la meva vida, esclar. A la meva biblioteca, el 60% dels llibres són sobre l’Holocaust. Em vaig casar amb un polonès argentí. Tot i que ell es va salvar estant a Polònia, i jo em vaig criar a Veneçuela, teníem molt en comú!

Van poder refer bé la vida?

El meu pare cantava, feia bromes. La meva mare era més trista, va perdre tres germanes a Auschwitz.

Ha estat a Auschwitz?

No penso ni anar-hi. Amb la literatura i les pel·lícules no cal. A més, Polònia em deixa una sensació no gaire optimista. Molts polonesos no van ajudar. Hi ha una pel·lícula de Claude Lanzmann, d’un periodista francès que dura vuit hores i es diu Shoah. Hi ha un senyor gran que se sent molt malament. És el conductor dels trens que portaven la gent a Auschwitz. A l’entrevista se li veu la tristor, sabia què feia. Quan els polonesos veien els jueus al tren els feien gestos de tallar-los el coll. Per tant, jo a Polònia no tinc res a fer-hi, amb el perdó dels polonesos d’avui.

Quan veu que hi torna a haver antisemitisme, o a Espanya veu gent aixecant el braç, què pensa?

A Espanya i als EUA també. Penso que els jueus tenim molt pocs amics i que ens envegen per moltes raons. No és fàcil ser jueu. Però és el que soc. Mai deia que ho era. No me n’avergonyia, m’aterria. Tot i que era molt petita, sabia que no era bo i que alguna cosa no rutllava. Recordo una família que es pensava que els jueus tenien banyes. La gent no sap ni què odia.

És creient?

Vaig a la sinagoga, però també a les esglésies quan hi ha una cerimònia. Però sempre miro per sobre del sostre. Per a mi la sinagoga més gran és allà dalt.

Molts teòlegs es preguntaven on era Déu quan hi havia camps de concentració.

És un món de lliure albir, amb gent bona i dolenta. No és culpa d’ell que passés. ¿On era durant la Inquisició, que la van fer en nom de Déu? Entenc que es puguin fer la pregunta. Jo no me la faig. Déu està amb mi a les bones i a les males. Soc una persona beneïda. Hauria de ser molt desagraïda perquè no m’agradés tot el que m’agrada. I crec que soc prou valenta, m’arrisco a fer coses.

M’han dit que li agrada molt Les.

M’agrada que l’alcalde hi col·loqués una placa en honor dels evadits. M’agrada que el poble de Les sàpiga que van ser molt importants per a tota la gent que va poder sobreviure.