Un “No esteu sols” que era un “No estem sols”

Periodista“Que important que és exhibir la llibertat!”, va escriure Jordi Sànchez a l’ARA des de Soto del Real i, ahir, milers de catalans li van fer cas i van sumar-se a tota mena de talls de vies fèrries i carreteres. Si el govern espanyol s’havia imaginat que podia cessar tot el govern de la Generalitat i engarjolar-ne la meitat sense que això tingués conseqüències visibles, ahir va rebre la resposta de la realitat.

Al centre de Barcelona, l’aturada no va ser pas com la del 3 d’octubre. Aquell dia, encara amb els blaus dels cops de porra als cossos de la gent, comerços i atraccions turístiques van tancar les portes “per dignitat”. La tensió adolorida d’aquella protesta s’expressava amb potents tocs de clàxon des dels cotxes que passaven per davant de la Delegació del govern espanyol, al carrer Mallorca. Ahir, la immensa majoria de les botigues de l’Eixample estaven obertes i els turistes anaven amunt i avall carregats amb bosses i entrant i sortint de la Pedrera amb el posat de feliç ignorància del foraster que pensa que els eixos comercials seran sempre seus. I davant del despatx d’Enric Millo els agents i furgons de la Policia Nacional ocupaven la vorera amb actitud distesa davant el silenci dels conductors.

Però a la mateixa hora centenars de persones baixaven a les vies de l’estació de Sants, com al matí ho havien fet a les de l’estació de Girona. Com és sabut, baixar a les vies no és una activitat desconeguda per als catalans de totes les latituds i condicions, inclosos els que en diríem gent d’ordre, ja que s’han vist episòdicament afectats pel mal servei de Rodalies, però, esclar, ahir la protesta tenia unes altres característiques i uns altres riscos.

Al vespre, a la Plaça de la Catedral la gent cridava als empresonats “No esteu sols”, però el crit sonava també a “No estem sols”, a la confortable sensació de comprovar que són molts els que no abandonen i consideren que els empresonaments dels Jordis i del Govern són intolerables. Un dels oradors va cridar “Llibertat, amnistia i autodeterminació!”, un trident que no rima com la famosa consigna dels setanta, però, en l’època del Procés, els versos també són lliures.

I un altre orador va acabar cridant “Visca la República Catalana!” Per un moment vaig pensar que a Madrid potser horroritza més la paraula república que el concepte independència. Només cal veure l’esquinçament de vestidures patriòtiques que ha provocat la foto dels jugadors de la roja amb la nova samarreta per al Mundial de l’any que ve, que llueix al pit una franja que, segons com, sembla la de la bandera tricolor republicana. En vista del rebuig, cal concloure que l’ombra d’un símbol republicà és indigerible, en les actuals circumstàncies, pels defensors del Regne d’Espanya. Sembla com si la unitat estigués per sobre de la democràcia, com li ha refregat The Times a Rajoy comparant-lo amb Putin, com si la unitat només estigués cent per cent garantida sota la paternal protecció d’una Corona uniformada, explícitament lligada a l’exèrcit. Com si una república de ciutadans que exhibeixen la seva llibertat fos impossible.