Misc 10/07/2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sobre els comuns i el referèndum'

"Darrere de la direcció del comuns hi ha milers de persones. N’hi ha que volen votar i n’hi ha que dubten. És a ells a qui cal adreçar-se"

3 min

Els comuns van parlar aquest dissabte. La coordinadora nacional havia de fixar una posició davant el referèndum. I la posició triada ha sigut l’ambigua: participaran en el referèndum com en un acte de “mobilització pel dret a decidir” sense caràcter vinculant i sense cridar a la participació.

Així ho van decidir amb un 75% dels vots. Els partidaris de fer campanya i que els resultats fossin vinculants es van quedar amb un 25% dels vots.

Domènech va justificar la proposta aprovada perquè respon “a la pluralitat d’un espai polític que no es posiciona ni en el ‘sí’ ni en el ‘no’” i perquè el referèndum com està plantejat “no resol el conflicte” entre Catalunya i Espanya.

Creiem que la posició del comuns és decebedora. No és pròpia d’un grup que ha cridat “Sí que es pot!”, que ha posat la voluntat popular al centre de la seva acció política. Se’n recorden que la llei diu que s’han de desnonar uns pares que han avalat un fill? Cal oposar-se a aquesta llei fins a aconseguir canviar-la. Amb aquesta decisió de donar suport al referèndum, els comuns mostren clarament que les seves crides a l’empoderament popular tenen límits. Que quan parlen de reconèixer totes les sobiranies, sembla que se n’han de reconèixer unes més que les altres. És que creuen que això va de Mas, de Puigdemont i de Junqueras, o va de la gent? Sobta que no vulguin sumar-se a una demanada de milions de persones. Considerar-ho només una mobilització és menystenir les esperances i els desitjos de provocar un canvi real de molta gent.

Que els comuns pensin en clau dels interessos del partit és legítim: ho fan tots els partits. Però això els converteix en un partit més. No és nova política. I sobretot, els comuns aspiren a governar Catalunya algun dia. Un partit de govern a Catalunya no hauria de quedar al marge dels grans moviments socials de Catalunya, encara que no els encapçali ell.

El document secundat defensa “un referèndum efectiu i amb garanties” i sosté que l’1-O no és el referèndum que “Catalunya necessita i es mereix” per resoldre “de manera definitiva el seu futur polític”. No, esclar, el millor seria un referèndum acordat amb l’Estat. Però si l’Estat no el vol, què han de fer els que volen votar, quedar-se a casa? Pot acceptar això una esquerra transformadora?

Pot acceptar que Pablo Iglesias digui “Yo, si fuera catalán, no participaría en ese referéndum”, perquè “eso no es el ejercicio del derecho a decidir mediante un referéndum con garantías y eficacia jurídica”? O sigui nosaltres, els del 15-M, els de la força és de la gent, desactivem la gent; si l’Estat no vol donar cap garantia, mala sort. O es que allà on comença Catalunya s’acaben l’empatia i la política?

Al mateix temps, aquest cap de setmana la decisió dels comuns ha disparat les crítiques a la ‘twitteresfera’ de part dels partidaris del referèndum i del ‘sí’.

Però si el referèndum o l’intent de celebrar-lo tindrà més força serà en la mesura que hi vulgui participar el màxim nombre de gent. Per tant, en aquests dies fràgils, tensos, de nervis, els partidaris del referèndum no haurien de caure en el mateix error. Darrere de la direcció del comuns hi ha milers de persones. N’hi ha que volen votar i n’hi ha que dubten. És a ells a qui cal adreçar-se.

stats