L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Massa jove per sonar tan antic'

Entrem a la tercera setmana de juliol, fa una calor tremenda i el país se n’està anant de vacances, però el Procés, no: al contrari.

De fet, demà, dimarts, hi ha consell executiu i el Govern podria firmar la compra de les urnes, i és per això que avui els diaris dels dia van carregats de la resposta que tindria preparada el govern espanyol, que és, oh, sorpresa, la de sempre: fer-ho mirar a l’Advocacia de l’Estat, presentar recurs i que el TC ho paralitzi i obri, si cal, que caldria, la carpeta de les responsabilitats penals contra els membres del Govern, Junqueras i Romeva o tots, que firmessin l’encàrrec d’urnes.

En aquest sentit, no es perdin l’article que avui firma Ernesto Ekaizer a l’ARA, en què explica perquè el govern espanyol es pot fer passar per proporcionat en la resposta al Procés quan diu que no caldrà activar l’article 155 de la Constitució, el que preveu la suspensió de l’autonomia. Diu Ekaizer que la reforma a corre-cuita que va fer el PP del Tribunal Constitucional el converteix en el braç executor d’un article 155 virtual, sense necessitat d’invocar-lo, que “aquest és el paper del TC, i els seus membres en són molt conscients”. O sigui que si la Generalitat convoca i pretén celebrar el referèndum, la resposta de l’Estat via TC equivaldrà a una aplicació de l’article 155, “un territori inexplorat, completament desconegut; la crisi més gran de l'Espanya post-1978”, diu Ekaizer.

En paral·lel a la resposta judicial, que no política, del govern espanyol, hi ha la batalla de la propaganda. No és que la propaganda sigui el terreny més propici per a la decència, però no per això no cal assenyalar la indecència. Ahir el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, va comparar la remodelació del govern de Puigdemont amb Maduro i amb la violència d’ETA. Maduro és un dictador, i ETA una organització armada que assassinava, de manera que la comparació és insultant i mostra que el PP s’omple la boca d’Espanya però només parla pels seus votants. I una cosa pitjor: aquest senyor té 36 anys. És tan jove que, per edat, ni tan sols va poder votar Aznar quan va guanyar per primera vegada. Que un tipus tan jove es presti a fer un paper tan antic és trist per a ell, però, sobretot, no és gaire encoratjador per al futur polític d’Espanya que gent de 36 anys faci aquest discurs sense sentir vergonya política i intel·lectual.

Ocupant el centre de l’escenari, al costat del govern espanyol, el govern català, que confia que més del 70% de catalans votin “on ho fan sempre”. I l’altre 30%? El PSC té el 12% d’alcaldes, però governa en ciutats on viuen més d’un milió de catalans. I a Barcelona hi viu el 21% de l’electorat: per això el govern mira de convèncer Colau limitant la seva exposició a les possibles querelles.

Al centre de l’escenari, els dos governs. Al voltant, intentant guanyar protagonisme, Pedro Sánchez, que parla de millorar el finançament de Catalunya (se suposa que en el marc general, el “reconocimiento de las singularidades y la personalidad nacional de Cataluña” dins de l’ordenament jurídic i polític espanyol, i Xavier Domènech i Pablo Iglesias, que reivindiquen la legitimitat de l’1-O com a mobilització política, perquè “després del dia 2 caldrà seguir treballant per un referèndum que ha d’interpel·lar tots els implicats”, mentre defensen “un nou encaix de la nació catalana en un nou projecte col·lectiu”.

Així doncs, tota l’actualitat espanyola gira al voltant de Catalunya, en diversos tons. Han calgut set anys de capgirament polític per aconseguir fer entendre que la realitat no desapareix només perquè l’ataquem amb lleis. Que l’antecedent basc no és d’aplicació a Catalunya. I cal continuar mostrant la voluntat de decidir amb les urnes, com es fa al món democràtic, el nostre futur, per passar del protagonisme a les solucions.