L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Vol viure en un estat de repressió, presó política i 155?"

Avui s’acaba la campanya, i s’ha confirmat que durant aquests quinze dies no s’ha parlat ni de sanitat, ni d’educació, ni d’ajudes als autònoms o a les empreses petites i mitjanes, ni de com ajudar en la recerca i el desenvolupament i que els joves pencaires i ben preparats no hagin de trobar el seu futur fora de Catalunya necessàriament i guanyin sous decents. En condicions normals, que no s’hagués parlat d’aquests problemes hauria estat un escàndol, però tots sabíem que aquestes eren unes eleccions en emergència nacional, convocades pel govern espanyol, amb Puigdemont a Bèlgica, Junqueras a la presó i els consellers del Govern seguint una idèntica sort, i que, per tant, el que anirem a dir demà passat a les urnes és si aprovem o no la resposta de l’Estat amb policies, presó i 155. Ens ho contestarem a nosaltres, ho direm a l’Estat i ho proclamarem a Europa, que demà passat a la nit només voldrà saber qui guanya, quin suport continua tenint l’independentisme després de tot el que ha passat i, en conseqüència, quina és la força de l’estat espanyol a Catalunya després de tot el que ha fet.

Per contestar a aquesta pregunta tots tenim els nostres propis arguments. Avui a l’ARA publiquem un article d’Anna Forn amb els seus. L’Anna és la filla del conseller d’Interior, Joaquim Forn, que ara comparteix cel·la a la presó d’Estremera amb Oriol Junqueras. Diu l’Anna:

“Malgrat no ser independentistes, no sou pocs els que al llarg d’aquests mesos us heu sentit avergonyits d’un estat del qual encara us sentiu membres. Heu vist com els seus líders i aparells es desemmascaraven conscientment i amb orgull. Heu començat a entendre el sentiment que molts catalans tenim de fa temps, que es podria resumir com un desencaix, una distància molt difícil de salvar respecte a l’estat espanyol. L’Estat que va apallissar la gent l’1 d’octubre i que persegueix els nostres representants és l’Estat que se’ns proposa. Això és tot. Respecto la gent que confia que l’estat espanyol és reformable, però entengueu que em sigui impossible compartir aquesta fe”.

A tots aquells que en consciència volen que a Catalunya hi hagi un bon govern, amb bones lleis i bones polítiques socials, cal preguntar-los com es poden fer lleis si l’Estat les impugna totes davant el TC i com es poden fer polítiques socials si cada any la diferència entre el que paguem i el que rebem, més de 16.000 milions d’euros, és l’equivalent a dos pressupostos anuals de sanitat sencers.

L’única manera que això que ens afecta a tots, votem el que votem, canviï és votant un canvi. I, per tant, si demà passat a la nit els catalans tornem a donar la majoria als partits independentistes l’Estat ho tindrà molt difícil per mantenir les seves polítiques de negació del diàleg i de repressió. No és segur, perquè l’Estat, a Catalunya, s’ha comportat com un adversari capaç d’autolesionar-se per aconseguir els seus propòsits. Les imatges de la policia pegant l’1-O han fet més mal a la marca Espanya i als interessos de Catalunya i de Barcelona que 7 anys de Procés. Si el dia 21 la majoria torna a ser per a la independència i per al referèndum, com sembla, una part de la feina per canviar el futur ja estarà feta. Mentrestant caldrà gestionar el present. I aquí convindria que no ens féssim més mal del que ja ens ha fet l’Estat amb la repressió, amb la destitució del major Josep Lluís Trapero, amb el 155… Els encarregats de gestionar el present, a Esquerra, a la llista del president, a la CUP i als comuns, favorables al referèndum, hauran de buscar punts en comú. Si ens enredem en acusacions de traïció correm el risc d’embolicar-nos nosaltres mateixos. Sovint havíem anat a votar amb il·lusió. Aquest cop hi anem amb dolor. No ens ho posem més difícil.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. I que puguin tornar aviat a casa Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig.