Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'S’ha cregut mai Espanya la cocapitalitat de Barcelona?'

"S’imaginen que la cultura política fos dir a tots els espanyols «teniu dues capitals, Madrid i Barcelona»”?

La derrota de la candidatura de Barcelona com a seu de l’Agència Europea de Medicaments és un d’aquells revessos que ens posa davant el mirall que no enganya.

Primer, Barcelona no va passar l’examen ella sola. Competia contra altres ciutats que també tenien els seus mèrits, especialment dues ciutats tan potents com Amsterdam i Milà. Totes dues eren tan bones que van quedar empatades i la capital holandesa va guanyar per sorteig.

Segon, el trident que defensava Barcelona eren la ministra Montserrat, el conseller Comín i el regidor Collboni. Ahir només hi va anar la ministra. El conseller no pot sortir de Bèlgica perquè està processat per la justícia espanyola i el regidor ja no és al govern municipal. Gran carta de presentació, trobo.

Tercer, Catalunya vol fer un referèndum i la Unió Europea diu que si se’n va d’Espanya Catalunya surt de la Unió Europea. Per què hauria de venir a la capital de Catalunya un organisme que se’n va de Londres perquè la Gran Bretanya abandona la Unió Europea?

Quart, Espanya demana a la Unió Europea que porti una agència a Barcelona quan resulta que ha facilitat que les empreses catalanes puguin marxar de Catalunya per poder dir que el Procés comporta inestabilitat econòmica.

Cinquè, les imatges que més van alarmar Europa -les que més evidenciaven la gravetat de la situació a Catalunya- van ser les càrregues policials de l’1-O, que han servit a periodistes de diversos països per fer tornar de tots colors el ministre Dastis. Això i l’empresonament d’un govern democràtic. Es pensa Espanya que en aquestes condicions pot anar pel món a demanar res? Mitjans de tot el món li han demanat a Rajoy que faci com els anglesos, que negociï un referèndum i s’espavili per guanyar-lo. Si el Procés és un afer intern, Madrid ha demostrat una gran incapacitat per gestionar-lo sense fer-se mal. Si els únics que decideixen a la Unió Europea són els estats, aleshores la candidatura de Barcelona estava a les mans d’un estat dèbil. Perquè oi que tots estem segurs que Espanya deu haver demanat tants favors a causa del Procés que ja no li queda res per negociar? La pressa amb què el govern espanyol va sortir ahir a dir “Ha perdut Barcelona per culpa del Procés!” és una actitud defensiva molt reveladora.

Però això no ens pot servir de consol. Barcelona ha perdut una gran oportunitat. La indústria farmacèutica catalana és un sector molt important i tenir aquesta agència a Barcelona hauria enfortit més aquest clúster.

Que Barcelona no hagi guanyat no és la fi del món, però hauria de ser el començament d’una nova estratègia per continuar millorant el pes internacional de la ciutat (que és tant com dir de tot Catalunya) perquè la candidatura, tècnicament, era bona. Barcelona no ha perdut atractius.

I això, diguem-ho ràpidament, és molt difícil. Perquè Barcelona competeixi en plenitud a l’escena internacional cal que tingui al darrere un estat que s’ho cregui. I ara no el té. Espanya només vol tenir una capital. No ha cregut mai de mai en la cocapitalitat. Anem als fets: mirin el que passa amb Rodalies, amb el corredor mediterrani, amb l’aeroport del Prat i la política d’Aena d’impedir determinades connexions internacionals directes amb Barcelona. Lamento dir-ho, però l’estat espanyol que s’omple la boca d’igualtat i d’espanyolitat sempre ha posat Barcelona sota sospita perquè és catalana. Això és així. Insisteixo, mai ha volgut una autèntica cocapitalitat. S’imaginen que la cultura política fos dir a tots els espanyols “teniu dues capitals, Madrid i Barcelona”? Ho han sentit mai, això? Jo tampoc. Ara, que no li donin totes les culpes al Procés.

Llibertat per a Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Carles Mundó, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva.

Etiquetes