Història política mentre juguen Barça i Granada

La història no es repeteix, però s’assembla a ella mateixa. Artur Mas estava renunciant a la presidència de la Generalitat mentre el Barça guanyava al Granada per 4-0, igual que la tarda d’octubre de 1973 en què va debutar Cruyff i el Barça també va fer quatre gols als granadins, mentre la policia de la dictadura franquista detenia 113 membres de l’Assemblea de Catalunya reunits clandestinament. Llavors, la recuperació de la Generalitat a l’exili era un somni, i en canvi, fins ahir, el somni de Mas era convertir-se en l’últim president de la Generalitat autònoma. No ho podrà ser. Ho serà Carles Puigdemont.

La jugada final ha estat típica de Mas, caricaturitzat com l’astut pels seus detractors, però a qui ja ningú li pot negar una enorme capacitat tàctica: és Mas a canvi d’estabilitat. Fa un pas al costat però en la caiguda arrossega la CUP, a qui ha venut molt cara la seva pell presidencial i els fa indissimulable l’estrip intern de l’empat a 1.515. Designa el seu successor amb el dit (“candidat que jo proposo”, “president de la meva confiança”). Preserva la majoria absoluta per la independència al Parlament. I com assenyalava Miquel Iceta, guanya temps per a la refundació de Convergència, que ell mateix tutelarà.

“O president o expresident”, diu Mas, sí, però serà un expresident ben viu. Una retirada tàctica que no permet obrir ampolles de cava als que esperaven redactar-ne l’esquela política a Barcelona i a Madrid. Mai la política catalana havia produït un episodi tan semblant a aquelles votacionsdel Congrés dels Estats Units sobre el dead line. Llàstima que l’homologació internacional de Catalunya que es pretenia no era ben bé aquesta. Els estats tenen estratègia.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF