30/09/2018

Francesc Cabana: “Ètica vol dir pujar a l’autobús i validar el tiquet”

6 min

Vostè parla de l’agonia del capitalisme. S’està morint, el sistema?

Els sistemes econòmics no moren, però el capitalisme és un sistema econòmic caduc i cada vegada és pitjor. Marx ja va teoritzar les crisis cícliques, però és que cada vegada són pitjors. Situacions polítiques al marge, la meva generació va viure millor que la dels meus fills i els meus fills viuran millor que la generació dels meus nets. La situació anirà empitjorant, amb l’excepció de les persones que es quedin a dalt de tot, perquè les desigualtats econòmiques creixeran.

Això per què passa?

Per cobdícia, per afany de poder, de diners, de tenir més que els altres. L’última crisi va ser això. Ara l’analitzes i va ser una estupidesa. Com és possible que no se n’adonessin? Hi ha un conte jueu que explica exactament el que va passar. Es troben uns amics i un diu li diu a l’altre: “Tens un gos molt maco, te’l compro i te’n pago 10”. Al cap d’un temps es tornen a trobar. “Mira, et recompro el gos que em vas comprar, perquè el trobo molt a faltar”. I així se’l van comprant l’un a l’altre fins que arriba un moment que un dels dos ja no el vol vendre, i l’altre diu “però si estàvem guanyant molts diners!” És el que va passar, i darrere hi havia suposats genis financers de Wall Street graduats a les millors universitats americanes.

Però ¿no s’ha tractat tota la vida de cobdícia, el capitalisme?

Certament. Moltes vegades resumeixo la situació dient que l’economia aniria millor si tots fóssim millors. Però és que ara hem superat alguns límits. Si tu surts al carrer i et trobes a terra un home que s’està morint, truques a una ambulància. La UE està veient com es moren milers de persones al Mediterrani i no truca a l’ambulància. Això no pot ser! Hem de portar les actituds individuals a actituds col·lectives. És el que falla.

Potser el capitalisme ha sigut cobdiciós sempre, però durant la Guerra Freda va tenir por del comunisme i va tractar millor la classe treballadora.

Ja a finals del segle XIX el papa Lleó XIII va escriure l’encíclica Rerum Novarum, que començava dient que l’acumulació de riqueses en mans d’uns pocs i la pobresa de la immensa majoria és un fenomen que no pot ser acceptat per l’Església i que un nombre de persones opulentes ha imposat un jou gairebé d’esclavatge a una multitud infinita de proletaris. Sap què va passar? Que no va ser reproduïda per cap bisbe espanyol amb excepció del bisbe de Vic, el doctor Morgades, que va ser després bisbe de Barcelona. Per què? Perquè la frase que li he dit és absolutament revolucionària. El cristianisme, des d’un punt de vista econòmic, és d’esquerres. No és de dretes. El que predica és ajudar el desvalgut, no pas el ric. Els rics queden malament. Sempre hi haurà diversitat de classes, de rendiment i rendes. Però tan grans com ara, no. La senyora Ana Patricia Botín té més poder com a presidenta del Santander que molts ministres del govern espanyol i del britànic. El govern ha d’anar als banquers en un moment determinat perquè els cobreixin un deute. Els governs, siguin de dretes o esquerres, no prendran determinades decisions abans de consultar l’Íbex-35.

¿O sigui que el comunisme va fer que el capitalisme fos més social?

Els primers anys del comunisme van tenir èxit. Perquè quan un país està en la misèria resulta relativament fàcil fer que en surti. Els Estats Units havien sortit de la depressió del 29 gràcies a la guerra, en bona part. I hi va haver una certa expectació per veure on arribaria l’URSS. Havien enviat el primer satèl·lit artificial a l’espai. Tots els professors universitaris, ja no dic de les facultats catalanes i espanyoles, sinó dels EUA, eren d’esquerres. Marxistes o no, miraven amb una certa il·lusió l’economia planificada, però els soviètics no se’n van sortir.

¿No se’n van sortir perquè l’economia planificada no funciona? ¿O perquè el capitalisme era millor?

Perquè no es pot fer res sense democràcia. El creixement econòmic està lligat a la democràcia.

A la Xina no.

Acabaran pagant-ho. Ara se’n surten permetent que hi hagi rics i que n’hi hagi un que compri l’Espanyol, per exemple. Arribarà un moment que la gent voldrà llibertat d’expressió. Ho he viscut a l’Àfrica: el primer que demana la gent és omplir la panxa. A partir d’aquest moment, i amb una certa cultura, comencen a pensar per ells mateixos i a veure què fan els altres i que podrien fer ells. Això ho vaig viure aquí. 37 anys de franquisme. Europa tenia un nivell de vida molt superior. L’aconseguien gràcies a la democràcia. Eren rics, en comparació amb nosaltres. Treies el nas per França des de Puigcerdà mateix i ja veies la diferència de nivells.

Quina de les crisis del capitalisme ha sigut la pitjor per a Catalunya? ¿La que es va emportar el tèxtil o la que es va emportar els bancs i les caixes?

La que s’ha emportat bancs i caixes, diria. La financera. Quan el tèxtil va desaparèixer, Catalunya va tenir una capacitat de recuperació extraordinària. Ens hem de treure el barret davant l’empresariat català, que va tenir iniciativa. Els EUA podrien haver fet alguna cosa quan hi va haver la crisi del petroli del 1973. Controlaven l’Aràbia Saudita i els preus del petroli. Però no ho van fer perquè venien armament, com estan fent ara. Tornem-hi.

També Espanya està venent armes a l’Aràbia Saudita, però diuen que són míssils intel·ligents que no causen danys col·laterals.

I que als nens no els mataran, que només mataran els dolents. Per Déu!

¿A la desaparició de bancs i caixes catalanes hi ha crisi financera, o també voluntat política d’acabar amb elles?

Hi va haver una voluntat política. Europa hi va influir una mica, no tenia caixes privades. Els alemanys tenen els länderbanks, però són públics. Itàlia n’havia tingut de privades, però ja no en tenia. Europa va dir al Banc d’Espanya que el model de caixa no podia tenir possibilitats. I pot. La Caixa és una mostra que pot destinar 500 milions d’euros cada any a obra social sense faltar als accionistes. Hi havia 3 o 4 caixes que es podrien haver mantingut sense ser absorbides i avergonyides davant de tothom.

¿L’economia catalana ha fet alguna aportació al capitalisme?

Com a sistema econòmic, diria que no. Però sí que ha fet un servei al capitalisme a l’Europa del sud: Catalunya s’industrialitza abans que Espanya i el sud d’Itàlia, etc. Un dels dèficits de l’economia catalana és que no té cap gran empresa industrial. I el 2018 ens estem venent al capital estranger, la qual cosa és un problema.

Ernesto Ekaizer va dir al Parlament que “Catalunya és la representació més perfecta del capitalisme dels amiguets, aquell en què la promiscuïtat entre la classe política i l’empresarial és més evident”.

Té raó, sobretot per Madrid. S’ha produït el mateix que a Barcelona però multiplicat per 10. ¿Ha sentit a parlar de la llotja del Bernabéu? Miri les agendes dels empresaris. Als de Madrid hi ha el telèfon particular de quatre o cinc ministres. A Barcelona, ni un. Allà es troben al camp de golf, al restaurant o on sigui. Hi ha una proximitat que aquí no hi és. ¿I creu que és normal que la zona amb més iniciativa no hagi tingut cap primer ministre en més de 100 anys? Ens hem de remuntar al general Prim. Això no és normal. I a més, a Madrid hi ha rics de veritat. Aquí hi ha rics amb diners, però no tant.

Per què acaba el llibre amb un cant a la Declaració Universal dels Drets Humans?

Perquè la solució és ètica. Ètica vol dir pujar a un autobús i validar el tiquet. La Declaració no menciona capitalisme ni socialisme, però esmenta una sèrie de drets fonamentals que, si els complíssim, ja en tindríem prou. Però és que no hi ha cap estat que els compleixi. Ni un. Per què els signen? Repeteixo: quan et trobes un home morint-se, truques a l’ambulància. Quan es moren 10.000 persones al Mediterrani, els estats veuen com s’ofeguen i no criden l’ambulància. O considerem que tots hem d’anar endavant, col·lectivament, o tindrem un problema.

Potser el canvi climàtic ens ajudarà a entendre que o ens salvem tots o no se salva ningú.

Potser sí. De totes maneres, sempre he pensat així. A mi m’esbroncaven els consellers de Banca Catalana perquè anava amb un Dos Cavalls. Era un home de muntanya i el Dos Cavalls m’anava molt bé. Recordo una vegada que vaig estar a Cuba i vaig fer amistat amb el director del Banc Nacional de Cuba. I em va dir un dia que era més comunista que ell. Em va fer gràcia. No sé què s’entén per ser comunista. Si vol dir estar d’acord amb les lleis socials, molts ho som.

Vostè és cunyat de Jordi Pujol. Quan el vaig entrevistar aquell juliol del 2014 em va dir que estava xocat. Com està ara?

Vaig escriure una carta pública en què deia que havia passat per incredulitat, indignació i compassió. “Tens la meva porta oberta sempre”. I cal dir que encara no ho entenc. Però el rebo. Ens veiem cada setmana. I si es pot dir, suposo que ens continuem estimant, encara que ho ha posat difícil. Diguem-ho així.

¿Escriurà algun llibre sobre el seu passat?

Sí, però no publicable, de moment. El tinc fet. Tinc fets una sèrie de llibres sobre la meva vida professional que es publicaran, però suposo que un cop mort, i que els meus fills en facin el que vulguin. Jo no vull ser-hi. Però els havia de fer. Com aquest. El que passa és que aquest té 100 pàgines. Els altres en tenen 600. N’hi haurà tres o quatre.

stats