Dels èxits al missatge
Vista i sentida la resposta al Madrid que el Barça va oferir, vaig aprofundir en la impressió que el comunicat va arribar a destemps. Anticipar durant tantes setmanes una futura resposta per acabar oferint un resum obvi de greuges i arribar a les mateixes conclusions a què tothom ja havia arribat sembla descompensat.
El president Rosell estava tan carregat de raons en tot el que va denunciar com ho hauria estat si hagués contestat el dia que es van cometre les ofenses. Un parell d'exemples: la referència a la roda de premsa de Mourinho a la Champions, quan va dir que Guardiola hauria de sentir vergonya i considerar que aquelles paraules "sí que haurien de fer sentir vergonya a qualsevol que se sentís esportista" és exactament la sensació que qualsevol que no fos madridista ja va tenir aquell mateix vespre. També diu que la informació de la Cope sobre el dopatge citant fonts del Madrid era "miserable". Això havia quedat clar aquell mateix dia, i no calia esperar que el temps li donés la raó perquè ja la tenia.
El més important del comunicat és l'avís de trencament de relacions institucionals així que el Madrid torni a sobrepasar el límits de l'esportivitat. La resposta pot presentar problemes a curt i a mitjà termini. El primer és que torna anticipar la hipotètica presa d'una decisió delicada, i el segon és que declara inaugurat el debat sobre què es pot considerar una extralimitació de l'esportivitat en el Madrid i, en conseqüència, si ja ha arribat l'hora de trencar. Si considerem que Mourinho viu permanentment instal·lat en l'antiesportivitat i que Florentino Pérez encara li ha donat més corda per l'any que ve, de raons per trencar, el Madrid ens en donarà una a cada roda de premsa. Tampoc se sap gaire bé en què consisteix trencar relacions institucionals, i s'agraïria un aclariment.
Complert el primer any de gestió, l'actual junta presenta un enèrgic i proactiu perfil en el govern econòmic del club que l'assimila més al consell d'administració d'una empresa que al consell directiu d'un club. En qüestions de comunicació i lideratge social, en canvi, es mou amb una lentitud de reflexos que podríem explicar per raons de prudència en un món de pulsacions accelerades com és el futbol, però probablement és una explicació massa fàcil.
En realitat, aquest estil silenciós connecta amb la no-campanya amb què va guanyar les eleccions, gràcies a la inexistència de rivals amb opcions, el suport de l' establishment a què pertany i l'excel·lent marxa esportiva del club, que els va permetre presentar-se com aquella antiga escissió educada i competent que esborraria els excessos d'un Laporta descamisat però en mantindria els títols, i que va permetre capejar els plans de futur sense més detalls. Un any després, certament, els títols han continuat rajant i el balanç esportiu del primer any de Rosell és excepcional, sense que això hagi servit per anar sostenint un missatge. Ara és l'hora que els barcelonistes no trobin a faltar els representants quan els adversaris intentin guanyar a les sales de premsa el que no saben guanyar al camp.
