02/12/2012

Del torpede Müller a la puça Messi

2 min
Gerhard Müller encara té el rècord de gols marcats en un any natural.

El Barça acaba de batre el rècord de millor començament de la Lliga, la mateixa setmana que ha situat dos jugadors de casa entre els tres finalistes de la Pilota d'Or. És l'extraordinari triomf de la vida ordinària. El nucli de la plantilla crescut al planter, entrenat per un empordanès tranquil que també va dormir a les lliteres de La Masia des d'on es veia el Camp Nou a les fosques. És la victòria de la normalitat, la pèrdua de pes de la sala de premsa a benefici del camp. Hi va haver un temps en què els duels eren de pissarra i de paraula. Però ara ja no hi ha fal·làcia capaç de dissimular la mediocritat del joc del Madrid, perquè la comparació no permet l'engany. Aquesta és la paradoxa més deliciosa: com més normal és el Barça, més fora del que és normal és el seu futbol i els seus registres col·lectius i individuals.

M'afanyo a dir que el present no seria possible sense Núñez i La Masia, Cruyff i el seu rondo, recuperat per Laporta i la seva valentia de posar Guardiola, que amb una feina insuperable obre els ulls a Rosell i Zubizarreta: el successor d'en Pep ja era a casa, el segon que ell va triar, Tito Vilanova.

El pròxim rècord és probable que caigui demà passat: a Leo Messi ja només li falta un gol per atrapar el rècord de gols marcats en un any natural que Gerhard Müller va establir el 1972, i encara que es tracta d'una fita estadística (el futbol es compta per temporades i trofeus), connecta una vegada més aquest Barça amb els mites que habiten el panteó del futbol.

Torpede Müller va ser el golejador de l'Alemanya campiona d'Europa i del món i del Bayern Munic dominador del continent als anys setanta. Emocionant generació: Müller, com el seus companys Maier i Beckenbauer, va néixer just al final de la Segona Guerra Mundial, en un país reduït a piles de runa per les bombes aliades. Les seves victòries amb aquell sever uniforme blanc i negre de l'Alemanya Federal dividida per un mur i que jugava partits contra la germana República Democràtica van proporcionar la primera gran explosió d'alegria nacional en un país culpabilitzat per la monstruositat del seu passat.

Al Bayern campió d'Europa el 74, 75 i 76, ens el miràvem amb la reverència amb què abans ens havíem enamorat de l'Ajax del 71, 72 i 73, i quan recordo com vèiem aquells gegants, en la transició de la tele al color, puc entendre l'admiració que el Barça desperta ara entre les joves audiències de tot el món. Aquells jugadors, com ara els nostres, feien un futbol impossible d'aturar, amb el seu domini tècnic, les passades amb l'exterior com la d'Iniesta a Cesc al quart gol de dissabte, el joc de combinació fins a l'àrea petita, l'interior aturat reptant el marcador, esperant per passar-la al lateral que pujava com una bala, i un torrent inacabable de futbol, i gols, molts gols. Si alguna vegada la història ha ajudat a interpretar el present, aquesta n'és una: mireu si Müller era bo que el seu rècord ha durat quaranta anys. Mireu si Messi és bo, que amb 25 anys superarà Müller.

stats