15/04/2012

Del capitalisme al "talentisme"

3 min
La directora gerent de l'FMI, Christine Lagarde.

Demà passat comença a Washington la reunió de primavera del Fons Monetari Internacional (FMI). Des de la caiguda de Lehman Brothers el 2008, aquestes reunions de ministres d'Economia són el més semblant a una consulta mèdica al voltant d'un pacient greu, afectat del que ja es coneix com la Gran Recessió.

A l'espera de l'informe de previsió mundial de dimarts, amb els pronòstics actualitzats de creixement, inflació o atur, la cap de l'FMI va comparèixer aquesta setmana a la Brookings Institution. Va parlar de països com la Xina, que creixen menys del que s'esperava però creixen, o d'altres com els Estats Units, que ja estan "girant la cantonada" de la crisi. D'Espanya només va poder dir el mateix que ja fa un any se sent a Washington: que no és comparable a Portugal, ni a Irlanda, ni a Grècia, que van haver de ser rescatats pel Fons. I va afegir la vella cançó: que el rigor pressupostari de Rajoy és "lloable" però que els ajustos haurien de durar el temps correcte per no matar el creixement.

El problema és que ningú sap com se salva el creixement sense despertar la ira especulativa dels mercats, el que obliga al que The New York Times va qualificar divendres de "sobredosi de dolor": "Quan a la vista de les tristes previsions, Rajoy va demanar rebaixar l'objectiu de reducció del dèficit per al 2012 a un més realista 5,8% del PIB, en comptes de l'inicial 4,4%, els ministres europeus de Finances van imposar-li un 5'3%. El mercat de bons de seguida va considerar que era improbable que Espanya assolís l'objectiu, de manera que els inversors van aconseguir a la subhasta un tipus d'interès més alt pel deute espanyol i van convertir l'objectiu de reducció en encara més irreal".

He repassat les meves notes de la reunió de fa un any. 365 dies i un nou govern espanyol després, la situació és tan tossuda com descoratjadora. Deia la vicepresidenta Elena Salgado l'abril del 2011: "El diferencial amb el bo alemany s'ha reduït. Havíem arribat als 270 punts, i ara estem sobre els 200". Doncs bé, un any després, el diferencial és de 425 punts. "No crec que arribem als cinc milions d'aturats", confiava Salgado. Espanya va tancar el 2011 amb 5.273.000 aturats, 775.000 dels quals a Catalunya.

Ja fa un any, la vulnerabilitat de les caixes preocupava l'FMI. Aquell sistema bancari espanyol del qual Zapatero va dir el 2008 que era "el més sòlid de la comunitat internacional" (quan volia "avançar França en renda per càpita en tres o quatre anys", o sigui, ara), va superar al març tot rècord de demanda de finançament al BCE, dada que va arrossegar les caigudes de les borses a Europa i als EUA, abans-d'ahir.

Sense rescat però atrapats

En comparació amb fa un any, l'economia espanyola ha passat els dies i ha empès un any sense rescat, però encara és un agent de maldecap internacional, perquè viu atrapada en una situació que empitjora palesament la vida dels seus ciutadans.

Cada país és un cas, afirmava Lagarde dijous, però si hi ha una constant general al món desenvolupat és l'atur. A les meves notes del 2011, hi he trobat aquest comentari de DSK: "Em temo que estem tenint una recuperació sense que es creïn llocs de treball". ¿Se n'estan atacant correctament les causes? Klaus Schwab, fundador del Fòrum de Davos, escrivia al The Huffington Post aquesta setmana: "El capitalisme no està enterrat [...] però el capital està sent substituït per la capacitat d'innovar, i, per tant, pel talent humà. Si el talent s'està convertint en factor competitiu determinant, potser podem afirmar que el capitalisme està sent reemplaçat pel talentisme ".

Podríem objectar que el talent ha estat sempre factor competitiu determinant, però si l'afirmació de Schwab és correcta, les retallades en educació són el primer pas per no despertar mai d'aquest malson.

stats