Charlie Sheen a la Casa Blanca
Mai ha sigut tan fàcil contestar la pregunta "De què han parlat els americans aquesta setmana?" De Gaddafi? No! De Charlie Sheen, un fenomen social que superaria Belén Esteban, Shakira-Piqué i Pe-Bardem, tots junts. Més que una biografia, Charlie Sheen té una bomba de rellotgeria: famós fill de famós, 45 anys, tres divorcis, cinc fills, més d'un milió de dòlars per capítol a la sèrie Two and a half men , i una muntanya russa d'alcohol, drogues, clíniques de rehabilitació i recaigudes. Ara viu amb dues dones, una actriu porno i una model -"Les meves deeses", segons afirma-, que s'ocupen de dos menuts bessons.
Aquesta autodestrucció per entregues és perfecta per als mitjans, i els nord-americans li riuen les gràcies de joguina a punt de trencar-se, a l'espera que s'estimbi definitivament: "La mort deu ser el millor viatge, per això el deixen per al final". Al seu costat, Lindsay Lohan és una nena entremaliada. Dimarts Sheen va protagonitzar una marató de programes televisius que van culminar a la CNN, al programa del periodista britànic Piers Morgan.
Estan fets l'un per a l'altre. Morgan és un periodista que va fer carrera de la mà de Murdoch a The Sun i a Daily Mirror , i que ara ha posat totes les trampes que va aprendre al servei de les entrevistes que substitueixen les del retirat Larry King (amb poc èxit, per cert; això de la tele és complicat). La televisió va presentar Sheen cuinat al gust del mitjà: posat desafiant, mirada perduda i llenguatge incoherent. Bingo. 25 hores i 17 minuts més tard, Sheen havia aconseguit més d'un milió de persones al seu compte de Twitter, i expressions com ara "Punys que escupen foc", "ADN d'Adonis" o "Sang de tigre" eren tendència.
L'endemà, dijous, a la Casa Blanca, el periodista Chuck Todd estava en directe per a la MSNBC davant mateix del faristol que estava a punt d'ocupar el president Obama, i deia que com que al president només se li podria fer una pregunta, hauria de ser una mena de qüestió contenidor que anés de Líbia al Iemen, passant per Egipte. I just després de tancar la connexió, va dir als seus col·legues: "I també li hauríem de preguntar per Charlie Sheen, no?" Gran riallada, però no s'hi van atrevir.
Unes protestes constitucionals
La setmana ha tingut un altre moment only in America . El Tribunal Suprem ha declarat constitucional que un grup de fanàtics de l'autodenominada Església Baptista de Westboro es presentin als enterraments dels soldats morts a les guerres i hi portin rètols del tipus "Déu us odia" perquè els Estats Units permeten l'homosexualitat.
El pare d'un marine mort a l'Iraq no ho va suportar, i els va denunciar. El cas ha acabat al Suprem, que ha votat 8 a 1 que les protestes dels fanàtics estan protegides per la primera esmena (llibertat de d'expressió en lloc públic), encara que puguin infligir "molt dolor". "No podem reaccionar al dolor castigant el que parla". En canvi, el petó fora de guió entre Bardem i Brolin a la gala dels Oscars va ser ràpidament censurat, en nom de la moral televisada per a tots els públics, just quan el matrimoni homosexual avança en la legislació de més estats. "Hipòcrites!", que diria el gran Mourinho.
La setmana, per cert, m'ha portat la campanya per les municipals fins a Nova York, on he coincidit amb Xavier Trias. Deu fer ben bé 25 anys que li vaig fer la primera entrevista, quan era director general de Sanitat, i transmet el mateix sentit comú i la mateixa absència de tremendisme amb què tan bé sobreactuen alguns companys de repartiment. Trias creu que guanyarà, però no sap per quant ni per quant perdran els altres, o sigui que de pactes ja en parlarem l'endemà de les eleccions. Malgrat tot, se'l veia tranquil. Esclar que encara no sabia que Laporta trencaria Solidaritat per fitxar per Jordi Portabella.
