ENTREVISTA

Chakir El Homrani: “Estem creant un centre d’acollida a la setmana; és un esforç molt gran”

Entrevista a Chakir El Homrani, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies

ANTONI BASSAS
ANTONI BASSAS

La crisi dels menors estrangers sense referents ha desbordat la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies. Des que va arribar al càrrec, el juny de l’any passat, el conseller Chakir El Homrani s’ha vist obligat a improvisar milers de places d’acollida en un sistema que, segons admet, no estava preparat per a una arribada massiva de menors. Més de 3.000 fins a l’octubre. A més, el departament d’El Homrani també té fronts oberts amb altres grans qüestions, com l’atur i la renda garantida.

Diumenge van detenir quatre menors del centre del carrer Viladomat per una baralla. Què en pot dir?

Casos com aquests són excepcionals. Fins i tot percentualment, són menors els casos [de baralles] de joves migrants sense referents familiars que els de joves i infants que tutelem des de la Generalitat. És important no estigmatitzar.

Encara n’arriben?

Encara n’arriben. Aquest any ja hem superat els 3.000. Fins al 2015 la mitjana era d’entre 300 o 400. L’any passat hi va haver una gran pujada i van ser 1.700. I aquest any, a 1 d’octubre, hem superat els 3.000. Això ens ha generat dificultats perquè el sistema de protecció a la infància no estava dimensionat per a un increment tan gran. Per això s’han donat situacions en què no hem pogut generar places al mateix ritme que les arribades, però tots han acabat entrant en el sistema de protecció.

Tots? Com ho saben?

Tots els que tenim localitzats. Nosaltres gestionem centres de menors: no són presons, no exercim coerció sobre aquests nois. N’hi ha que tenen plaça i acaben marxant, però són casos molt aïllats, saben que és en benefici seu.

Per què hi ha hagut aquest augment tan fort?

Hi ha molts motius. Hi ha nois que venen de l’àmbit rural, d’altres de ciutats, nois amb formació, del que aquí podríem anomenar classe mitjana... El perfil és molt divers. Però parlant amb ells la majoria tenen un objectiu molt clar: poder ajudar les seves famílies i tirar endavant el seu projecte vital.

¿Ho han decidit ells, de venir, o els han enviat els seus pares?

En la majoria de casos han decidit venir ells. Però hem de ser conscients de l’àmbit familiar. Es mouen entre els 15 i els 17 anys, i alguns en tenen 13 o 14. D’altres superen els 18 i ja no poden entrar al sistema de protecció.

Quan els pregunta per què han vingut, què li contesten?

“Per guanyar-me la vida i ajudar la meva família”. Volen tenir una perspectiva de futur millor i ajudar la família.

I per atendre aquesta allau, ¿per on estan començant?

D’ençà que soc conseller, a finals de juny, he signat dues resolucions d’emergència i en tenim preparada una altra. Això ens permet agilitzar la creació de places residencials que per la via normal trigarien mesos. Estem creant un centre d’acollida a la setmana. És un esforç molt gran. Pot ser des d’una casa de colònies, un alberg o altres espais residencials amb cabuda per a 20, 40 o 60 nois. No volem fer centres més grans perquè no és la millor manera de treballar l’acollida i la inclusió. I treballem en tres nivells: amb centres d’emergència, on els rebem; d’acollida, i finalment en l’emancipació i la inserció laboral.

¿I fins quan cal mantenir aquest ritme d’un centre a la setmana?

La capacitat és contínua. El sistema de protecció no estava preparat per a aquesta situació. Ens toca treballar molt bé perquè aquests nois no siguin vulnerables quan surtin del sistema de protecció i quedin exclosos. La línia vermella és que, en el sistema de protecció, no distingirem els menors per origen, els tractarem a tots igual.

Trobar un edifici és relativament senzill, però ¿i trobar educadors?

Aconseguim aquesta flexibilitat treballant amb les entitats. Trobem entitats que trobin un espai, puguin fer-ne la gestió i tinguin el nombre necessari d’educadors i educadores. Però sí que hem detectat que cada vegada és més difícil trobar educadors socials. Hi ha tanta demanda que és complex trobar-ne.

Dilluns una educadora i delegada sindical es queixava a una redactora del diari que les ràtios entre educadors i nens no es compleixen en molts centres de la DGAIA.

Les complim. Pot haver-hi elements de complicació, però les ràtios es compleixen.

¿Han pensat a proposar si hi ha famílies d’acollida disposades a tenir aquests menors fins que siguin majors d’edat?

Estem treballant en aquesta possibilitat, sí. Sobretot amb els nois més joves, perquè l’àmbit familiar és sempre millor que un centre. També aprofitem la feina feta ja amb els mentors dels refugiats perquè puguin guiar aquests joves. Hem obert un procés per repensar el sistema.

L’any que ve ens podem trobar amb la mateixa situació.

És una de les meves obsessions. Hem de tenir ben planificat l’any que ve. Aquí també demano responsabilitat al govern estatal. Ja no només amb els recursos sinó també amb la transparència: si sabem quants n’arriben una setmana abans, podem preparar places amb antelació. Tampoc té sentit que triguem set o vuit mesos a regular administrativament aquests joves. Hi ha 17 sentències judicials que ens donen la raó i diuen que hauríem de tenir nosaltres les competències de refugi i asil.

Un altre tema que pertoca a la seva conselleria: encara hi ha més de 380.000 aturats i en canvi hi ha empreses que asseguren que no troben certs perfils. Què farà el SOC?

Hi ha tres situacions de desencaix. En alguns casos són feines molt precàries; tant, que no troben gent. D’altres són necessitats de formació i competències específiques; aquí es pot treballar des de la FP i en la territorialització de les polítiques d’ocupació, és a dir, dissenyar plans en funció del que necessita cada territori. I hi ha un tercer aspecte: volem canviar la lògica del SOC perquè el seu paper sigui més clarament el d’orientar les persones.

¿Vol dir que ara no ho fa?

Vull dir que el SOC ha estat dissenyat com un espai on creuàvem oferta i demanda. Però volem anar més enllà perquè qualsevol aturat tingui una qualificació professional que l’ajudi a incorporar-se al mercat.

¿Està a favor de la pujada del salari mínim a 900 euros?

Sí. La trobo curta però hi estic a favor.

El Banc d’Espanya diu que es destruirien milers de llocs de treball.

Em preocupa que el Banc d’Espanya tingui una visió de part ideològica a l’hora de mirar la realitat. El problema de l’estat espanyol i la seva economia no és el salari mínim. El problema que em preocupa és que a Catalunya hi ha 400.000 treballadors i treballadores en risc de pobresa. Quan estàs treballant i en risc de pobresa has trencat l’element mínim del contracte social.

¿No hi veu el perill que les empreses s’arruïnin i contractin menys?

No veig aquest perill. I crec que és un perill enganyós. Fins i tot les patronals ho accepten. El mes de juliol a Catalunya es va signar l’AIC, l’Acord Interprofessional de Catalunya entre patronals i sindicats. Hi ha l’objectiu d’un SMI de 14.000 euros segons conveni. Són 1.000, no 900.

¿Està satisfet de l’actual extensió de la renda garantida?

N’estic satisfet però soc conscient que tenim molts reptes. Siguem crítics, però hem passat de 66.000 beneficiaris a 114.000. Així i tot, hi ha hagut moltes denegacions. La majoria perquè superaven els ingressos previstos. Estem mirant com obrir el coll d’ampolla.

Josep Sánchez Llibre [nou president de la patronal Foment del Treball] va dir que treballarà perquè tornin les seus socials de les empreses que van marxar.

És una bona notícia. Aquell és un decret que a qualsevol liberal, i l’hi diu una persona que no ho és, li hauria de fer estirar-se els cabells. Haurien d’haver sortit en tromba dient que és una vergonya. Vam trobar-ho a faltar.

Ara que m’ha dit que no és liberal, ¿vostè què és? Socialdemòcrata?

Sí. Més socialista des del punt de vista ideològic.

¿Marxista o ja no el va enganxar per edat? Vostè en té 39...

Podríem dir que m’agrada el marxisme més heterodox. No em trobo gens còmode en l’ortodòxia. Crec que és apassionant el moviment anarcosindicalista de molta responsabilitat. Joan Peiró és un dels meus referents.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF