Publicitat
Publicitat

LA LEGISLATURA QUE COMENÇA

Carme Forcadell: “Era conscient que la declaració d’independència era només política”

Entrevista a la presidenta del Parlament

Carme Forcadell (Xerta, 1957) rep l’ARA abans de deixar la presidència del Parlament, després de dos anys en què l’oposició i els tribunals l’han posat en el punt de mira. En llibertat condicional, Forcadell mesura amb precisió les respostes i deixa clar que la seva situació judicial l’obliga a no dir tot el que pensa.

Quan va decidir que no repetiria com a presidenta?

Crec que ho vaig decidir quan es va acabar aquesta legislatura. Vaig pensar que jo ja havia complert un cicle, que la presidència era per un moment excepcional, i que havia de ser una legislatura breu però intensa. És evident que els efectes judicials pesen sobre les persones que hem estat en primera línia. Jo he fet molts anys política des d’associacions i ara tinc ganes de seguir treballant per al país com a diputada.

Quan diu “quan es va acabar la legislatura”, es refereix a l’última sessió, amb la votació de la declaració de la República, o quan l’Estat desencadena el 155?

Amb l’última votació. Evidentment, el 155 també hi va influir. El Parlament havia quedat automàticament dissolt, va entrar en funcionament la diputació permanent i els partits polítics havien dit que acceptaven anar a eleccions. Es va acatar el 155 de forma general.

¿Es va plantejar dir “Aquest Parlament no està dissolt”?

Suposo que això tothom s’ho ha plantejat en algun moment. El que passa és que has de ser realista, i creia que un dels meus deures era evitar complicacions als treballadors del Parlament. Per això vaig venir aquí a treballar el dilluns a les vuit del matí i vaig acatar el 155, pensant especialment en els treballadors.

Com va viure el moment de la votació del 27 d’octubre, en aquella urna, amb mig hemicicle buit i una pesantor en l’ambient?

Va ser un dia històric i de molta responsabilitat. Vam fer aquella votació i vam tramitar aquella proposta de resolució com n’hem tramitat tantes altres. Nosaltres (la mesa) mai no entrem en el contingut de les iniciatives parlamentàries. El principal objectiu d’una mesa i d’una presidència és que en aquest Parlament s’afavoreixi el debat i es parli de tot. Però va ser una declaració política.

Dient “una declaració política”, ¿vol dir que vostè era conscient que no passaria res? Per començar, que ni tan sols s’arriaria la bandera espanyola de cap pal.

Jo era conscient que s’estava fent una declaració política. L’aplicació no és responsabilitat del legislatiu, sinó de l’executiu.

Ho pregunto pel contrast entre la gravetat que es respirava a l’hemicicle i l’eufòria que hi havia al voltant del Parlament i a la festa de la plaça Sant Jaume.

Aquella era senzillament una declaració política que després s’havia d’implementar, i les reaccions al carrer no eren responsabilitat meva. Ara, com vostè diu, un debat en què la meitat dels diputats surten de l’hemicicle no acaba mai d’agradar.

¿Es donen per implementats els resultats de l’1-O?

Permeti’m que li digui d’aquí a uns dies. Ara no li puc dir.

¿Creu que en els pròxims anys s’hauria d’intentar tornar a fer un referèndum, encara que fos unilateral?

Jo això no li puc contestar perquè estic enmig d’un procés judicial.

¿Vostè sabia que una part del govern se n’aniria a Bèlgica? S’ho va plantejar, també?

No, ni ho sabia, ni m’ho vaig plantejar. Jo era presidenta del Parlament i havia de continuar al Parlament.

¿Hi ha un abans i un després a la seva vida després de la nit a la presó?

Sap què passa? Una nit a la presó no és res comparat amb els Jordis, que hi porten tres mesos, el vicepresident Junqueras o el Quim Forn, que hi porten dos mesos, o els consellers que hi van passar un mes. Una nit no és res, sobretot sabent segur que l’endemà en sortiràs. Hi ha persones de pau empresonades injustament, que han demostrat que estan en contra de la violència, que no han comès cap delicte i que no poden veure els seus fills o dones. Hem de fer tot el possible i més perquè puguin tornar a casa. A mi em deixa més marca aquest sentiment d’impotència per ells que la meva nit a la presó. Ara, aquest projecte no es basa en una, dues o tres persones. És igual qui hi hagi al capdavant. Si el projecte és bo, tirarà endavant.

¿L’estratègia que s’ha seguit fins ara és bona?

Això ho hauria de preguntar als grups parlamentaris, que són els que defineixen l’estratègia del que es presenta al Parlament. L’estratègia l’han fet els partits, no pas el Parlament. Jo no l’he fet, l’estratègia.

Però vostè és una líder destacada d’un moviment que torna a tenir majoria absoluta i pot tornar a formar govern, però que té gent a la presó i gent que es retira.

Això pregunti-m’ho la setmana que ve, quan ja no seré presidenta del Parlament.

Fa autocrítica?

Segur que he comès molts errors, però sempre he pensat que, en aquesta legislatura, s’han hagut de fer coses que no s’han hagut de fer en altres legislatures, com ara defensar la sobirania del Parlament, defensar que en un Parlament democràtic s’ha de poder parlar de tot, i evitar que hi entrés la censura. Hi ha d’haver separació de poders. No hi pot haver un tribunal que decideixi sobre què es pot parlar. Les sentències del Tribunal dels Drets Humans, per exemple, diuen que en un Parlament s’ha de poder parlar de tot, encara que es contravingui el dret constitucional. És el que he intentat defensar. Ara, autocrítica sí, evidentment.

¿Vostè hauria entès que el dia 26 d’octubre el president Puigdemont hagués convocat eleccions?

Crec que s’hauria pogut entendre tot.

¿Fins a quin punt, en la política catalana, pesa sobre els responsables polítics la por de ser titllats de traïdors?

Suposo que sí que pesa. Personalment, no m’ho he plantejat. Cada persona ha d’obrar d’acord amb el que considera que és millor per al país i amb la seva consciència. I encara que altres persones no ho vegin, si creu que és el millor per al país ho ha de defensar i fer. És el que he intentat fer com a presidenta, encara que no tothom ho hagi vist igual.

No, no tothom ho ha vist igual. La portaveu socialista, Eva Granados, li va dedicar un “tanta pau portis com descans deixes”.

Miri, mai no he contestat cap atac d’un grup parlamentari, encara que, de vegades, comportin faltes de respecte. Jo segueixo una dita xinesa: “Cadascú és esclau de les paraules que diu i amo del que calla”. Ara, no comparteixo el fons d’aquesta crítica: que aquí s’ha silenciat els grups parlamentaris. Això no és veritat de cap manera.

El sis i el set de setembre tampoc?

El dia sis de setembre, quan es va votar la llei del referèndum, el grup parlamentari que va parlar més va ser Ciutadans, que va parlar 45 minuts. Va parlar exactament igual Ciutadans que JxSí i la CUP junts. Després, els que van parlar més van ser el PP, amb 39 minuts; CSQP, amb 38 minuts, i el PSC, 34 minuts; i els que menys, JxSí, 26 minuts, i la CUP, 20. M’ho sé de memòria perquè ho vaig demanar als serveis de la cambra. Se’m pot acusar de moltes coses, però no de no deixar parlar tothom. Tot el que es va fer el dia sis i set ho permet el reglament. Si no ens agrada, podem canviar el reglament. Però el vam complir estrictament.

Aquest divendres el jutge va emetre una interlocutòria per la qual Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Sànchez, ara diputats electes, no podran sortir de la presó i hauran de delegar el vot. Quina opinió li mereix?

A mi l’única opinió que em mereix és que ells haurien de poder estar lliures i venir a votar a aquest Parlament lliurement, com farem la resta de diputats. Això és l’únic que em val, a mi.

També els que són a Bèlgica?

Han d’estar tots lliures perquè no han comès cap delicte. Es parla molt de si és acceptable que es faci una investidura telemàtica. Ens hauríem de preguntar si és acceptable que un cap de llista sigui a Brussel·les i un altre a la presó, en un país democràtic, quan realment no han comès cap delicte dels que se’ls imputen. Crec que aquest és el debat. El delicte de rebel·lió -no ho dic jo, ho diuen molts penalistes- no existeix en el seu cas. Privar una persona de llibertat és la pena màxima. Ens hem de plantejar si un país democràtic pot acceptar-ho tranquil·lament, sense que passi res.

Com a presidenta, ¿permetria que s’aixequés un diputat per llegir el programa de govern que li ha enviat el candidat Puigdemont des de Bèlgica?

Seria poc elegant que jo digués a la pròxima mesa el que ha de fer.

Quina diferència hi ha entre la Carme Forcadell del 2014 (“President, posi les urnes!”) i la d’avui?

(Somriu) La frase em perseguirà tota la vida. Jo crec que com a persona no n’hi ha cap ni una, de diferència.

Ho dic a la vista del preu que estan pagant ara pel que han fet.

No podem dir que els ciutadans i ciutadanes són inconscients. Hi ha unes votacions, uns resultats, i és lògic que cada partit polític intenti portar a terme allò pel qual l’han votat. Per a mi, el que voten els ciutadans i ciutadanes és sagrat. I abans d’acceptar la censura al Parlament, hauria dimitit. Crec que no hem comès cap delicte i l’únic que hem fet és lluitar per un país millor, honestament, d’una manera democràtica i absolutament pacífica.

Ha sigut feliç, aquests dos anys?

No gaire. Ara no és moment d’acusar ningú, però no he sigut gaire feliç. Des que vaig entrar en aquesta casa sempre hi ha hagut molts problemes. Ha sigut una legislatura molt complicada. Sempre hem tingut plens difícils. Malgrat tot, ha sigut un privilegi ser la presidenta del Parlament del meu país, i n’estic molt, molt, molt agraïda. S’ha fet molt bona feina. El Parlament és més transparent: qualsevol reunió d’un diputat o diputada amb un lobi o grup de pressió o d’interès serà pública i sortirà a l’agenda del diputat o diputada. Això és una lluita contra la corrupció molt important. Sovint, tot això ha quedat en un segon terme.

Considera que ha rebut atacs masclistes, al Parlament?

Sí, ja li dic que sí. Malauradament el masclisme també està present en el nostre Parlament. Sí, jo ho he notat. No li diré en quin cas, perquè les persones que ho han fet ja ho saben, i per tant no cal que ho digui. Però sí.

Més de 2 milions de persones van votar a favor de la independència en diferents opcions. Què han de fer ara, aquestes persones? Què han d’esperar de vostès?

Totes aquestes persones saben perfectament la situació en què estem, i confio plenament en elles. No els hem de dir res. Estic convençuda que, sigui quin sigui el resultat, Catalunya tirarà endavant i se’n sortirà. No en tinc cap dubte, que acabarem construint aquest país més just, més democràtic i més lliure que tots volem. Trigarà més o menys, el camí farà zig-zag, anirà amunt o avall, però el camí acabarà allà on vulguem que acabi tots els ciutadans i ciutadanes. Ara, per exemple, per a mi és primordial treure’ns de sobre el 155 i recuperar les institucions.

¿Creu que deixa una Catalunya més dividida?

La gent ja fa temps que tenia la seva opinió. El que ha passat ara és que ha desaparegut allò de la majoria silenciosa. Ja no n’hi ha. L’opinió de tothom ha aflorat i sabem com pensa tothom.

Etiquetes