Burxant en les indefinicions del rival
JUNTS PEL SÍ és una candidatura transversal per la independència de Catalunya que pot guanyar les eleccions. Amb aquest projecte polític i aquestes expectatives electorals històriques, s’ha convertit en l’adversari a derrotar no tan sols per a la resta de rivals, sinó per a tots els poders d’un estat que pretenia evitar aquest malson a base de menyspreu i amenaces, incapaç de respondre-hi democràticament per una raó que deu quedar a mig camí entre l’honor i els comptes.
És normal, doncs, que una candidatura tan potent, encapçalada per un exeurodiputat d’ICV-EUiA, i que inclou, a més dels líders de CDC i ERC, excàrrecs socialistes i democristians, i independents de diversa procedència, sigui perfecta per burxar-la a la recerca d’incoherències ideològiques i incompatibilitats personals.
A Junts pel Sí li correspon trobar el to per respondre a les crítiques, sense complexos. Difícil, perquè encara paga la dificultat del seu part, deguda a la desconfiança entre Mas i Junqueras abans i després del 9-N i la lògica partidista que va presidir-ho tot fins a les municipals. Costa fer política sense les orelleres de les sigles i amb les ferides que deixen anys d’antagonisme.
Però si de coherència política es tracta, tothom té els seus propis problemes. ¿La reforma federal que defensa el PSOE és la mateixa que la del PSC? Què vol dir que el president del PSC pacti amb Ciutadans en un ajuntament tan important com el de Lleida? ¿A la confluència d’esquerres no li és cap problema que Podem negui la divisió entre dretes i esquerres o que es distanciï d’Esquerra Unida a Espanya o que passi de puntetes sobre el debat monarquia/república? Que el PP hagi retirat urgentment la seva presidenta a Catalunya per posar-se en mans d’un exalcalde que escombra persones, fa per a un partit de govern? Aviat en tindrem la resposta a les urnes.
