Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

El Barça a les dotze del migdia

Primer la mala notícia: salvats per Valdés, imprecisos, lents de cap i de cames, els jugadors del Barça van marxar de València amb un bon resultat després d'un mal partit. No és que no fabriquin ocasions o no treballin, però es percep una fatiga que els fa arribar tard a la pilota, caure del costat equivocat de la jugada i quedar partits pel mig al contraatac. Pateixen amb la pressió del contrari molt amunt, la pilota no circula ràpidament com saben fer-la circular i exposen més els turmells a les faltes del rival.

El desgast del partit de dimecres al Bernabéu es va notar i en alguns moments d'ahir a Mestalla va aparèixer l'ombra d'aquell Barça de fora de casa de l'any passat que s'encomanava a alguna genialitat de Messi per sortir del pas.

La bona notícia és que aquest baix to desapareixerà en dues setmanes (Getafe a casa i Granada a fora). Segons els que segueixen el dia a dia del club, el que li està passant al Barça es deu a la planificació física que el cos tècnic va decidir per a aquesta època de l'any, pensada per arribar forts al dimecres 20 de febrer, quan tornin a jugar la Champions, a San Siro contra el Milan. Sembla una explicació racional, perquè un equip que ha meravellat a la primera volta no pot haver oblidat els fonaments futbolístics apresos de memòria.

D'altres estan pitjor. I ja em disculparan l'autocita, però dilluns passat vaig advertir que el Madrid estava emetent el "millor soroll", el soroll que li cal per dissimular la seva descomposició interna i assegurar uns mínims de cohesió grupal que els aguanti fins a la final de la Champions. Per això els atacs a Messi.

I espera't, per què després de naufragis com el de Granada, i sense gran cosa més per oferir al camp, la tàctica i l'estratègia fins al final de temporada del Madrid queda oficialment traslladada a les sales de premsa i als angles cecs de les càmeres. Per això seria més informatiu que als Barça-Madrid els realitzadors de televisió canviessin aquell pla de les escales dels vestidors que punxen sempre abans de començar el partit amb els jugadors fent-se petons i el capità fent la transcendental pregunta " ¿estamos todos? ", pel mateix pla però al final, que és quan es diuen " muñeco de Mourinho " i queden per després, a l'aparcament.

I mentre ens ocupem d'algunes planes tristes del futbol, arriba un regal inesperat gràcies a aquesta disbauxa que són els horaris dels partits de la lliga espanyola: un partit del Barça a les dotze del migdia. Amb una claror diferent, com la que encara alguns recordem del partit del dia de Nadal al Camp Nou, l'estranya sensació que s'ha acabat el partit i encara és de dia. Un partit per portar-hi els avis i la canalla i que obligarà les penyes a llevar-se d'hora per arribar a temps a Barcelona. Seran les set de la tarda a Pequín i les dues de la tarda a Qatar, perfecte per als nous aspirants a potència regional. Fatal per als culers americans: les sis del matí a Nova York i les tres de la matinada a Los Angeles. Serà qüestió de programar el vídeo i abstenir-se d'internet.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF