L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’espanyol és més ric en perífrasis d’obligació’

Anava dir que avui s’acaba la campanya, però tothom sap que les campanyes no s’acaben mai. Per sort, perquè vivim en democràcia (amb limitacions), i per desgràcia, perquè a les campanyes hi ha més trampes que en una pel·lícula de xinesos (expressió que és un fòssil lingüístic oferta del dia).

La història entre el Tribunal Suprem i el Congrés de Diputats és una trampa que es veu de tres hores lluny, metàfora de tota la situació: el legislatiu intentant que el judicial prengui una decisió política perquè diumenge hi ha eleccions i els socialistes volen guanyar temps, que no passi que els independentistes recordin que van votar el 155, i per això Batet ha decidit guanyar temps. Mentrestant, el judicial dient al legislatiu que no vol tenir problemes amb el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i que s’espavilin el legislatiu i l’executiu. Com que hi va haver aquell entusiasme amb l’“¡A por ellos!” que va fer seu la Corona i que ha arrossegat bancs, mitjans i balcons, com que van veure milions de catalans al carrer i els van ignorar, com que va venir l’1 d’Octubre i el van reprimir amb violència, ara que els presos han aparegut al Congrés i al Senat i saluden el president del govern i n’hi ha un que ha d’anar a veure el rei, ara que PP, Vox i Ciutadans han espremut la catalanofòbia al màxim i no han guanyat, ara que no han pogut prohibir que Puigdemont es presenti i potser tampoc no podran evitar que faci d’eurodiputat; ara el curtcircuit comença a amenaçar el sistema. I espereu-vos si diumenge els vots a candidatures independentistes tornen a guanyar.

Mentrestant, de fons, el judici, els presos i exiliats, els llaços, aquesta estranya convivència en la nostra vida quotidiana de normalitat i abús judicial, amb els seus episodis que ningú recordarà i els seus dies metafòrics. Ahir en vam viure un, a la sala segona del Suprem. Té un final que mou al somriure irònic. Només això.

Declarava com a perita la senyora Gemma Rigau, presidenta de la comissió de gramàtica de l’IEC. Li demanaven si era correcte que la frase “l’1 d’Octubre s’ha de celebrar el referèndum” es traduís com “El 1 de Octubre se ha de celebrar el referéndum”. La professora Rigau, catedràtica de filologia catalana a l’Autònoma, va dir que no. Que el català i el castellà no sempre expessen l’obligació de la mateixa manera.

“El español es más rico en perífrasis de obligación”. Com va dir Nebrija: “La lengua es la compañera del Imperio”.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. Quedem per diumenge a l’hora de comptar vots.