BarcelonaAlba Vergés (Igualada, 1978) és economista i enginyera tècnica en informàtica de gestió. Diputada al Parlament des del 2012, farà 40 anys al setembre i agafarà la baixa per maternitat a l’octubre. Està esperant una nena que es dirà Anhel i que naixerà a l’Hospital d’Igualada.
Faci el diagnòstic actual de la sanitat catalana.
Tenim una sanitat de la qual ens podem enorgullir en molts aspectes, però que s’ha de reorientar cap a les noves necessitats de salut, que no són les mateixes de quan es va crear el sistema. I això és el que intentarem, comptant amb el criteri que el conseller Toni Comín va introduir: parar atenció als determinants socials que creen desigualtats en salut.
I això com es fa?
Amb els professionals. Noves necessitats de salut implicaran l’anàlisi i la planificació dels professionals. I, per cert, és essencial incloure la perspectiva de gènere en les polítiques de salut. Fa molts anys que diem que la persona ha d’estar al centre del sistema sanitari, però dins d’aquesta persona, les dones, com sempre, som les grans oblidades, sobretot amb patologies pròpies o més freqüents en el cos de les dones.
Per exemple?
L’endometriosi, per exemple, es diagnosticava tard o banalment, amb la recomanació que prenguem alguna cosa per reduir el dolor. L’endometriosi aguda és greu, també, i estava invisibilitzada de cara la societat. O l’artrosi: en persones de més de 65 anys, l’artrosi afecta els homes en un 28% i les dones en un 56%. És el doble. Aquí no hi havia cap pla, com sí que n’hi ha en malalties que afecten més els homes.
I això que en l’àmbit sanitari ara el 55% de metges exercents són dones. I a les facultats de medicina ho són dues de cada tres estudiants.
La feminització del sector és clamorosa. Ja ho era en infermeria des de feia molts anys. I crec que això també s’ha de tenir en compte a l’hora de planificar quines necessitats de professionals tenim i quines necessitats tenen els professionals.
Probablement un metge de la pública li diria que vol estar més ben pagat.
Sí, però aquest més ben pagat no només té a veure amb el salari sinó també amb les condicions de l’entorn en què treballa. També és important que un metge pugui estar en un sector potent que li permeti accedir a l’última tecnologia i a la millor formació. No és només una qüestió de salari, sinó que pugui treballar en les millors condicions.
Doncs gairebé la meitat dels metges menors de 45 anys estan en contractes temporals, i un 18% cobren 1.500 euros o menys. No són situacions que lliguin amb una carrera que demana deu anys d’estudis.
No són sous competitius. Venim d’anys de retallades, i haurem de continuar revertint de les injustícies que han patit com a professionals. I sobretot, revertir la precarització que no els permet un mínim d’estabilitat per tirar endavant els seus projectes de vida.
Té marge financer per arreglar-ho?
És un tema complicat i, a més a més, estem en pròrroga pressupostària. Ja ho veurem en la pròxima negociació de pressupostos. Ja sé que sempre es diu que Salut gasta gairebé el 40% del pressupost, però jo ho veig diferent: el departament de Salut no es gasta el 38% del pressupost, inverteix en salut i en una societat cohesionada, que lluita per les desigualtats. És un dret universal. No és un departament que gasta, és un departament que inverteix, que té cura de la societat, des dels infants fins a la gent gran. Però sí, els professionals de la salut necessiten estar més ben pagats. Ens hem de comparar amb els altres països i hem de poder fer atractiu el nostre sistema.
La sanitat és un dret i és la joia de l’estat del benestar. Ara bé, en termes financers és evident la despesa que suposa. Una vegada un secretari d’estat d’Hisenda d’un govern espanyol em va dir: “De ministeri només n’hi ha un, el d’Hisenda; la resta són unitats de despesa”.
Aquesta percepció crec que també l’hem de canviar. No és una qüestió de barallar-nos amb Economia, sinó de veure com disposem els recursos públics i com els tenim més a disposició.
A l setembre es vol reunir amb tots els agents sanitaris. Amb quina intenció?
Col·legis professionals, organitzacions sindicals, organitzacions sanitàries que són com les patronals i universitats necessitem analitzar quins perfils professionals necessitarem per cobrir les necessitats de salut presents i futures. Potser no necessitarem tants metges de medicina interna, i una part d’aquests hauran d’anar a geriatra, perquè la població se’ns envelleix. No podem abordar aquestes necessitats d’esquena als professionals. Aquest juliol comencem a implantar aquesta estratègia nacional d’atenció primària en què hi entra la salut mental, que era molt necessari, sobretot en població infantil i juvenil. Ens preocupa tractar les primeres fases d’algun possible trastorn perquè no se’ns agreugi. Les dades són clamoroses i hi hem de començar a treballar.
Aquesta setmana la vicepresidenta espanyola deia que caldria introduir un canvi en la legislació de manera que si la víctima d’un delicte sexual no va dir que sí, l’autor hauria comès un delicte de violació i no d’abús sexual. Què li semblaria, això?
Em semblaria bé. La sentència de la Manada escenifica l’absurditat que tenim ara. La víctima ha de provar que ha sigut agredida. El primer acte que vaig fer com a consellera va ser a la unitat integral d’atenció a les agressions sexuals que hi ha a Barcelona, a l’Hospital Clínic. Vaig quedar esparverada.
Per què?
Perquè és més d’una al dia, és una constant. No és una cosa aïllada. Realment tenim un problema enorme. Malgrat que no totes les víctimes són dones, ho són un 90%. I tots els agressors són homes. Van ser les mateixes infermeres d’urgències les que ja fa anys van dir que tenim una necessitat de crear alguna cosa per atendre bé aquestes víctimes, fent-ne el seguiment i ajudant-les durant el judici, perquè sovint el judici fa tornar enrere el teu procés de recuperació. O com el protocol d’embarassades que vaig presentar. Malauradament, s’ha hagut d’introduir un cribratge de violència masclista. Hi ha dones que pateixen violència masclista mentre estan embarassades. Això s’ha de vigilar moltíssim. Si entres en un punt d’atenció, que t’ho puguin detectar.
Vostè va passar per la mesa del Parlament, que ara té un problema greu. Què hauria de respondre el Parlament a la suspensió dels diputats encausats?
Qui té un problema és l’estat espanyol de no acceptar el resultat de les eleccions i de no ser capaç de trobar la manera de garantir els drets d’aquelles persones que estan en presó preventiva. Però és cert que el Parlament de Catalunya ha de trobar la manera de garantir aquests drets polítics, i és complicat, no és un paper gens fàcil, sobretot quan hi ha uns escrits del jutge Llarena que són guions de pel·lícula de fantasia.
No preveu una suspensió temporal.
És que això no ho pot preveure mai un reglament del Parlament, mai ens hauríem pensat que ens trobaríem en una tessitura de decidir coses així. És molt greu. Intentes mantenir l’ideal que els drets polítics han de ser el primer que intentem garantir, però fer-ho de manera que sigui viable i es pugui sostenir. Impedint investidures, per exemple, l’estat espanyol ha intentat que ens bloquegéssim. Malgrat tot, hem de tirar endavant i continuar, insistir, fins que tota aquesta injustícia s’acabi.
La desobediència ha permès el 9-N o l’1-O. ¿Creu que cal continuar desobeint o és de les que pensa que el procés ja no necessita més presos ni processats?
És que no hem de negar mai cap camí. L’1-O és una unilateralitat en el sentit que vam dir que faríem referèndum o referèndum, i volíem que fos pactat, però no hi va haver manera. Per tant, hi ha determinats moments que s’ha de fer.
És a dir, ¿la desobediència seria com un comodí que sempre poden acabar practicant?
Hem de posar molta intel·ligència en el procés, separar el que ens fa avançar del que simplement són gestos i actes. Que tot el que fem ho puguem portar fins al final i ens permeti fer passos endavant, que mai ens bloquegi a nosaltres mateixos, que és el que intenta l’Estat. L’Estat ho té molt bé: té el poder judicial, el monopoli de la violència, el suport internacional. Nosaltres ens ho hem de treballar i hem d’actuar de manera molt intel·ligent perquè no ens bloquegin com a país.
Com està Esquerra?
Oriol Junqueras i Marta Rovira estan forts i continuen sent una part activa del partit malgrat no tenir veu pública perquè se’ls ha anul·lat. La veu pública ara l’ha d’assumir el Pere Aragonès, vicepresident del Govern. Li ha tocat assumir-ho com a mi m’ha tocat assumir un paper al Govern. Tots estem en el projecte i al mateix carro. No només la gent d’ERC, també de tot el país per trobar la manera de seguir lluitant.
Tot i que vostè ara s’haurà d’agafar un temps de baixa a partir de l’octubre.
Un permís de maternitat, sí. És un permís per a la meva nena, i me l’intentaré agafar amb tota la normalitat del món. Al departament hi ha la secretària general, el director del CatSalut... Les coses rutllaran i els companys i companyes del Govern m’estan donant molt suport i em diuen que dediqui el temps a la meva filla i que ja em cobriran. A les sessions de control del Parlament, per exemple, depenent del tema, a cada moment triaran ells qui contesta en nom meu. I em sap una mica de greu, perquè saps que els consellers i conselleres tenen molta feina en els seus departaments, i els posaràs una feina afegida. Però tothom està disposat a fer-ho i animar-me per estar tranquil·la, cosa que agraeixo. Fa 20 anys potser m’hauria trobat amb algú que em digués que havia de tornar al cap d’una setmana. En canvi, la delegació de signatures dels documents que calgui sí que s’haurà de fer en algú concret. És molt probable que sigui el Pere Aragonès mateix, però no ho hem tancat; tenim marge per lligar-ho.
