Publicitat
Publicitat

Fronteres interiors: un cop al cor de la UE

Els costos econòmics del retorn del control de persones i de béns trigarem a conèixer-los, però els costos polítics poden ser encara més funestos

El grau d’integració assolit avui a la Unió Europea és molt alt. Fer-lo realitat ha requerit un procés dinàmic, ple de dificultats i de resistències, però que sempre ha avançat impulsat pel mandat fundacional d’anar assolint “una unió cada vegada més estreta entre els pobles d’Europa”. Desplegar l’entramat jurídic, institucional i polític del qual avui som part ha requerit un sistema de presa de decisions supranacional únic, que vol temps per construir consensos. Això ha estat clau perquè les parts acceptessin en cada moment el conjunt dels compromisos assolits, respectessin els equilibris institucionals i reconeguessin l’autoritat del Tribunal de Justícia.

Fins a la consecució de la unió econòmica i monetària i l’aixecament de les fronteres interiors, dos processos necessàriament contemporanis empesos pel desplegament del mercat interior, els accidents de recorregut havien estat més o menys importants, i havien obligat a alguna renúncia o a escollir recorreguts més lents i costosos, però no havien provocat retrocessos importants.

Avui la Unió està sotmesa a reptes d’una naturalesa diferent. La sortida d’un soci com la Gran Bretanya, la negativa a protegir les víctimes de la guerra de Síria segons els criteris de solidaritat previstos i l’incompliment d’elements bàsics del dret europeu per part d’Hongria i Polònia són fets inèdits en la història de la Unió. Totes aquestes crisis s’han produït enmig de processos polítics interns en què el nacionalisme -amb la seva promesa de “recuperar” el control del territori i la capacitat de decisió que suposadament s’havien perdut- ha estat impulsat per determinats actors polítics, cosa que ha resultat extraordinàriament divisiva internament i de cara a l’exterior. La Unió Europea i les seves institucions, i els migrants i refugiats -incloent en la categoria migrant els altres ciutadans europeus en el cas del Brexit-, s’han convertit en “l’altre” a qui atribuir els mals propis.

La sortida d’un soci com la Gran Bretanya, la negativa a protegir les víctimes de la guerra de Síria segons els criteris de solidaritat previstos i l’incompliment d’elements bàsics del dret europeu per part d’Hongria i Polònia són fets inèdits en la història de la Unió

La primera conseqüència d’això ha estat la reaparició de fronteres dins el continent, que ha provocat problemes de diferent ordre. Els costos econòmics del retorn del control de persones i de béns trigarem a conèixer-los en detall, però ja es fan sentir en zones que gaudien d’un altíssim nivell d’integració transnacional, com les regions frontereres de Dinamarca i Suècia, que demanen als estats i a la Comissió Europea la fi d’aquesta situació.

Però els costos polítics poden ser encara més funestos. Les fronteres no només tenen una funció operativa de control del pas sinó també una funció simbòlica: delimiten l’espai propi i marquen la diferència amb el que es considera aliè i potencialment perillós.

Les fronteres tancades de l’Est estan fent ressorgir velles ferides en zones extraordinàriament conflictives. A la Gran Bretanya, que havia mantingut les fronteres amb el continent, l’amenaça és idèntica. Entre les incerteses i els molts obstacles del Brexit, que afecta de ple tot l’ordenament jurídic i l’economia del Regne Unit, n’emergeix un que sembla cridat a convocar tots els fantasmes i enterbolir definitivament les negociacions: l’establiment de la frontera exterior de la Unió -una frontera dura- entre Irlanda, país membre, i Irlanda del Nord, part del Regne Unit. És una conseqüència no prevista pels impulsors del referèndum i inevitable si els britànics deixen de pertànyer al mercat interior, a l’espai de dret i als marcs de cooperació en matèria de seguretat. El mètode comunitari i la Unió com a model d’inclusió va ser utilitzat en el cas nord-irlandès per posar fi a la violència i canalitzar el conflicte, com explica bé un dels seus artífexs, John Hume -diputat al Parlament Europeu durant molts d’anys-, en el seu discurs de recollida del Nobel de pau.

La pau entre els qui havien fet la guerra ha estat l’objectiu fundacional de la Unió, i no el mercat interior, que als ulls dels fundadors apareixia com l’element motor de la interrelació i la integració europea. L’èxit en relació a aquest objectiu, incloent-hi la unificació alemanya i l’ampliació a l’Est, és incontestable.

La reintroducció de les fronteres, amb tot el seu poder simbòlic, pot impactar en el cor de la construcció europea i malmetre l’estabilitat i la seguretat assolides que han garantit fins ara la pau. Serà la correlació de forces en cada país entre els partidaris de la integració i els de la renacionalització el que anirà determinant l’abast d’aquests impactes en la dinàmica d’integració, i les seves possibles repercussions en un context global especialment difícil.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF