THE NEW YORK TIMES

Què passarà després d’Angela Merkel?

Pel que sembla, els responsables polítics alemanys no s’adonen de la urgència d’alguns problemes

ANNA SAUERBREY
ANNA SAUERBREY Editora d'Opinió del diari 'Der Tagesspiegel'

Si hi ha una lliçó que s’hagi de treure de les eleccions al Parlament Europeu a Alemanya és que l’època dels grans partits s’ha acabat. Els dos partits governants, els democratacristians de centredreta i els socialdemòcrates de centreesquerra, que actualment formen una gran coalició encapçalada per la cancellera Angela Merkel, han patit pèrdues considerables. Els democratacristians han obtingut només el 22,6% dels vots, una forta baixada de 7,5 punts percentuals respecte als resultats de les europees del 2014. Als socialdemòcrates els ha anat encara pitjor: han caigut fins al 15,8%, amb una baixada d’11,6 punts. I és que molts votants es van passar en massa als Verds, que per primera vegada han quedat en segon lloc en unes eleccions d’àmbit estatal.

Ja fa temps que s’observa aquesta tendència a allunyar-se dels grans partits tradicionals, però les eleccions europees ho han deixat molt clar per a tothom, llevat dels grans partits. Els líders d’aquestes formacions han afirmat que mantindran l’actual rumb, sense modificar els seus plans (de moment). Estan decidits a no fer res per no desaparèixer.

En canvi, a tots dos partits els han agafat desprevinguts les lluites internes. Andrea Nahles, la dirigent dels socialdemòcrates, ha hagut de dimitir, i Annegret Kramp-Karrenbauer, líder dels democratacristians, també s’ha d’enfrontar a la dissidència interna, descontenta amb la seva estratègia de mantenir el rumb. Però ni tan sols els dissidents, que volen veure nous líders al capdavant dels seus partits, s’adonen de la magnitud del problema: el país i el món han canviat, però aquests dos partits no han sabut posar-se al dia. Han desaprofitat l’oportunitat d’atreure les noves generacions. No han sigut capaços d’adaptar-se a un sistema de comunicacions en transformació. I tots dos s’han acontentat amb gestionar la política en lloc de configurar-la. Incapaços de canviar, s’han quedat congelats al seu lloc.

Dimiteix la líder dels socialdemòcrates alemanys pels mals resultats a les europees

Agafem, per exemple, el canvi climàtic. Els alemanys reconeixen gairebé per unanimitat l’amenaça que l’escalfament global representa a curt termini. Com en molts altres països occidentals, els estudiants surten al carrer els divendres per demanar que els polítics prenguin mesures. Però, pel que sembla, els responsables polítics alemanys no s’adonen de la urgència d’alguns problemes, i el país va terriblement endarrerit pel que fa als objectius de reducció de carboni.

Ja fa temps que es va acabar l’època en què Alemanya aspirava, si més no, a exercir el lideratge internacional en aquesta matèria. Quan els caps d'estat europeus es van reunir a Romania al maig, el president francès, Emmanuel Macron, es va adherir a la proposta d’una iniciativa per a una Europa sense carboni el 2050. Merkel va assumir aquest objectiu, però es va negar a comprometre-s’hi fins que el seu “gabinet del clima” –­format per diversos ministeris alemanys– no hagués debatut el tema. En aquests moments, a Alemanya aquesta és la tàctica política preferida: sotmetre els problemes del món al dictamen d’una comissió.

Els joves ja no tenen cap lligam amb els grans partits tradicionals, sobretot perquè aquests partits no tenen cap intenció de relacionar-se amb ells

Aquesta paràlisi explica per què creix el suport als Verds; entre els votants de menys de 60 anys, els Verds van derrotar els democratacristians i els socialdemòcrates. I només un 13% dels votants entre 18 i 29 anys van donar suport als democratacristians, que en conjunt són els que van tenir més vots. Els joves ja no tenen cap lligam amb els grans partits tradicionals, sobretot perquè aquests partits no tenen cap intenció de relacionar-se amb ells i, a més, quan aborden els temes que els preocupen ho fan amb condescendència i fins i tot burlant-se’n.

Paul Ziemiak, secretari general dels democratacristians, va dir que els joves que es manifestaven pel canvi climàtic estaven “ideologitzats” i eren poc conscients de la realitat política. D’altres els van criticar per fer campana. I quan un jove 'youtuber' alemany va criticar amb duresa la Gran Coalició en un vídeo que es va fer viral la setmana abans de les eleccions, Kramp-Karrenbauer va ficar la pota quan va exigir, en nom del seu partit, un límit per a l’expressió a les xarxes.

No hi ha res que il·lustri millor la falta de contacte dels partits polítics tradicionals amb la realitat que la seva actuació en el període previ a les eleccions europees. En lloc de prendre’s seriosament –ni que només fos per un moment– problemes urgents com el clima, la Xina o l'impost de societats, van passar el temps murmurant i intercanviant rumors sobre la possibilitat que Kramp-Karrenbauer estigués a punt de defenestrar Merkel. L’obsessió per aquestes dues democratacristianes és un mitjà per fugir de l’amarga realitat del món, una estranya forma d’evasió que practiquen encara amb més energia després de les eleccions europees.

El principal motiu al darrere de tot plegat és la por generalitzada al drama i, en concret, la por a trencar una coalició de govern cada vegada més fràgil. La classe política alemanya va sortir dels anys de la crisi migratòria amb més timidesa política que abans. És com si molts es pensessin que l’electorat s’ha calmat i ha tornat a una docilitat satisfeta. Les previsions de les enquestes per al partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya en unes eleccions generals s’han estancat. És millor mantenir un perfil baix i fugir de temes potencialment divisius, com ara el medi ambient.

L'estat de nerviosa inactivitat ha durat gairebé dos anys, des de les últimes eleccions generals alemanyes, després de les quals democratacristians i socialdemòcrates van trigar gairebé sis mesos a arribar a un pacte de coalició. L’acció de govern posterior s’ha vist enterbolida per les fortes lluites internes entre els democratacristians, unes lluites que han erosionat el seu avantatge en les enquestes i han obligat Merkel a deixar el seu càrrec al capdavant del partit.

I tot això passa en el pitjor moment. Alemanya va ajudar Europa a superar la crisi financera i després la crisi dels refugiats. El lideratge alemany tenia crítics i defectes, però sense aquest lideratge el continent estaria molt pitjor. Ara, mentre lluita contra el canvi climàtic i la creixent amenaça de la dreta populista, Europa necessita més que mai Alemanya. Però Alemanya no apareix per enlloc.

Copyright The New York Times

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF