Ha mort la relació transatlàntica?

El debat sobre on es dirigeixen exactament les relacions entre Alemanya i Europa i els EUA és apassionant i, de vegades, encès

Fa gairebé un any que Donald Trump va prendre possessió del càrrec, i Alemanya encara debat què significa exactament el seu govern per a Europa. ¿Trump és només un breu parèntesi en el sistema polític nord-americà o és un indicador d’una malaltia crònica? ¿La relació transatlàntica tornarà a ser la d’abans o ja és hora que Alemanya i Europa es preparin per a una època postatlàntica?

La cosa va començar al maig, quan la cancellera Angela Merkel, sorpresa per la primera visita de Trump a Europa com a president, va dir que, “en certa manera, el temps en què podem confiar completament en els altres s’ha acabat” i que Europa hauria de ser més autosuficient. Des de llavors, s’han format dues faccions: la dels que creuen que Alemanya pot esperar que Trump se’n vagi i llavors tornar a la normalitat, i la dels que demanen un canvi estratègic perquè creuen que l’era del lideratge nord-americà s’ha acabat.

La primera facció està representada per un grup d’experts en política exterior que argumenten que conservar la relació transatlàntica és crucial per a l’ordre mundial liberal i que un ferm compromís transatlàntic confereix a Alemanya la llibertat d’actuar com a líder a Europa sense suscitar antigues pors del predomini alemany.

L’altra facció està representada pel ministre d’Afers Estrangers d’Alemanya, Sigmar Gabriel, socialdemòcrata. En un discurs va afirmar rotundament que “les relacions entre els EUA i Europa no tornaran a ser les mateixes, ni tan sols quan Trump deixi la Casa Blanca”. Va advocar perquè Alemanya es replantegi la seva postura estratègica i planifiqui una nova era tenint en compte que ja no pot confiar en el lideratge nord-americà.

Niels Annen, un destacat socialdemòcrata i membre del Bundestag, hi està d’acord. Cita el caràcter essencialment aïllacionista del president, la destrucció de la cultura política dels EUA i les retallades al departament d’Estat com a amenaces a llarg termini per al poder americà. També creu que la baixada d’impostos aprovada recentment erosionarà encara més la societat americana i tombarà una classe mitjana que durant molt de temps va ser un baluard per a l’activisme de la política exterior activista americana. “No hem de donar per perduts els Estats Units, esclar -va dir-. Al contrari, hem d’intensificar els esforços per treballar amb polítics de Washington i dels estats federats. Però hem de ser realistes sobre què en podem esperar”.

Ha sorgit un nou corrent d'antiamericanisme les arrels del qual van molt més enllà de Trump

És un debat estrany, en la mesura que és hipotètic i a la vegada emocional. És hipotètic perquè, econòmicament, Alemanya i els EUA segueixen sent estrets socis comercials, tot i el fracàs a l’hora d’establir un acord comercial transatlàntic i el canvi de rumb de totes dues economies respecte a la Xina. D’altra banda, militarment, Alemanya i Europa continuen depenent dels EUA: encara es troben sota el seu paraigua nuclear. Si bé molts electors alemanys se senten afalagats quan es parla del paper destacat del seu país al món, la majoria encara no estan disposats a acceptar el cost que suposa. Alemanya és un poder aspirant que no té el suport públic ni la cultura estratègica per estar a l’altura de les circumstàncies.

I, tanmateix, el debat sobre on es dirigeixen exactament les relacions entre Alemanya i els EUA és apassionant i, de vegades, encès. No es tracta només de pressupostos i plans de defensa; també és un tema emocional, una qüestió d’amor, de dependència i lligams. Molts alemanys encara miren Amèrica amb afecte: hi estudiem, hi anem de viatge, hi tenim família, hi comprem roba, menjar i música i ho continuarem fent, hi hagi el president que hi hagi.

Avui en dia, però, ha sorgit un nou corrent d’antiamericanisme, diferent del remugueig continental habitual. Creu que Amèrica ha ocupat més temps del compte l’escenari mundial i que encara insisteix a dominar-lo culturalment i políticament. Creu que la cultura nord-americana és superficial i enganyosa, que els nord-americans són hipòcrites i ignorants. Les arrels d’aquest nou antiamericanisme van més enllà de Trump. Els alemanys assenyalen la invasió de Bush a l’Iraq i la guerra contra el terrorisme, i la tendència d’Obama a promoure l’acció nord-americana en matèria de política exterior mentre aprofundia moltes de les pitjors polítiques del seu predecessor. Però, finalment, en la figura de Trump hi tenim un malvat de dibuixos animats, l’essència de tots els prejudicis antiamericans: un tirà groller i maleducat que beu quantitats enormes de Coca-cola light.

L’antiamericanisme radical encara és una visió minoritària a Alemanya. Tot i així, el corrent persisteix. Sota la superfície del debat actual, per exemple, quan Gabriel va dir que Alemanya “ha de buscar una relació estratègica, no pas de submissió a la política dels Estats Units, diferent de la que hem vist fins ara”.

Els socialdemòcrates sempre han aprofitat el tema del David europeu contra un Goliat nord-americà, però aquest cop sembla que s’estén a altres sectors. L’antiamericanisme no és només una oportunitat per desfogar-se. També serveix com a vàlvula d’escapament de la inseguretat d’un país davant d’un nou entorn global que sembla exigir un canvi radical, quan, a la pràctica, el canvi radical és impossible.

Com a actor de l’escenari mundial, Alemanya pot actuar només a través d’Europa, escriu l’historiador britànic Timothy Garton Ash. Però, quan ho fa, es veu frenat per la inèrcia de les masses en moviment, els altres 26 estats de la Unió Europea. Alemanya ha d’omplir el buit postamericà; Alemanya no pot omplir aquest buit. Parlar d’un canvi estratègic és una fantasia: una manera d’escapar-se de les limitacions de l’acció real.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF