Reconciliats amb Angela Merkel

Angela Merkel viu els seus últims dies al capdavant del govern alemany. Després de gairebé 15 anys al càrrec, és probable que la pandèmia sigui el seu últim gran repte i servirà possiblement per segellar el seu llegat. El virus l’ha reconciliat amb Alemanya.

Abans de l’embat del coronavirus, l’últim mandat de Merkel no anava bé. Tot i que la cancellera s’havia recuperat en certa manera de la impopularitat sorgida durant la crisi migratòria del 2015 i el 2016, el seu partit, la Unió Cristianodemòcrata, havia perdut terreny en les eleccions del 2017.

L’octubre del 2018, després de desfetes contundents a les eleccions regionals, Merkel va anunciar que no es presentaria a les generals del 2021 i, poc després, va renunciar a la presidència del seu partit. Els seus socis de coalició, els socialdemòcrates de l’SPD, també estaven en hores baixes i registraven mínims històrics als sondejos. La UE lluitava per no enfonsar-se, incapaç de trobar una posició comuna en qüestions com la immigració, i la cancellera feia la impressió d’estar absent.

Deunidó com han canviat les coses. Ara, estiu del 2020, Merkel viu un moment dolç. El país, que presenta una taxa de letalitat extraordinàriament baixa i un sistema de detecció i rastreig d’infeccions molt eficaç, ha contingut la pandèmia, un èxit que molts atribueixen a la cancellera. En una enquesta recent, el 82% dels alemanys declaraven que Merkel feia “força bé” la seva feina. A més, la Unió Cristianodemòcrata torna a distanciar-se dels seus perseguidors.

La pandèmia ha donat un nou impuls a la cancellera i ha reforçat la seva fama de ser un dels millors dirigents que ha tingut el país. Com s’explica això?

Quan el virus va colpejar Alemanya, des del punt de vista jurídic, ni Merkel ni el govern federal tenien les atribucions per fer-hi front. La majoria de competències constitucionals decisives (per tancar centres educatius o ordenar el confinament) estaven en mans dels 16 lands federats. La cancellera, però, va assumir de seguida un paper de lideratge: va coordinar els contactes regulars entre els primers ministres dels estats federats, va pressionar en favor de l’harmonització de les normes a tot el territori nacional i va demanar assessorament als científics més qualificats.

Merkel va copsar ben aviat la gravetat de la situació. Helge Baum, el seu cap de gabinet, em va comentar que, a mitjans de gener, quan la cancellera es va assabentar que el nou virus es transmetia entre humans, va entendre de seguida les conseqüències que se’n podien derivar. Això va ser uns quinze dies abans que es detectés el primer cas a Alemanya. Quan, a finals de febrer, va créixer el nombre d’infectats, la cancellera sabia com actuar. Va apostar per confinar la població i restringir certs aspectes de la vida pública.

Sorprenentment, els 16 primers ministres dels lands van seguir les seves consignes. En part, ho van fer per una qüestió de conveniència política i pràctica, tot i que la seva obediència no deixava de ser un senyal de respecte a Merkel i la seva capacitat excepcional de superar crisis. Des que és cancellera, ha gestionat la crisi financera, la invasió russa d’Ucraïna del 2014, la crisi migratòria i les repercussions internacionals del Brexit i de la victòria de Donald Trump el 2016. “És immune a les crisis”, diu Sigmar Gabriel, dirigent socialdemòcrata i exmembre de dos gabinets de Merkel. “Alemanya té sort de tenir una dirigent amb tanta experiència en temps del coronavirus”. No hi ha dubte que els primers ministres dels lands van pensar el mateix. “Semblava que s’alegraven de poder-se amagar darrere seu”, comenta Thomas de Mazière, excap de gabinet de Merkel.

També a nivell europeu, Merkel va actuar amb celeritat i decisió. Al continent, la pandèmia va fer aflorar vells ressentiments entre el nord i el sud, especialment quan Itàlia va demanar una ajuda econòmica i mèdica que alguns països septentrionals no estaven disposats a oferir. Semblava que la Unió Europea es podia desmembrar. “Crec que va entendre que podia ser el final d’Europa”, assenyala Gabriel. “Ella sabia que, si no actuava, els estats membres que ho necessitessin buscarien ajuda fora d’Europa i la Xina estava preparada”.

I va actuar. Durant anys es va criticar Merkel per fer massa poc per accelerar la integració d’Europa. El 18 de maig, però, la cancellera i el president francès, Emmanuel Macron, van proposar un fons de recuperació ambiciós. Van plantejar que la Comissió Europea reunís 500.000 milions d’euros prestats als mercats financers i els repartís entre els estats membres necessitats. “Això -comenta Gabriel, que va ser ministre d’Exteriors de Merkel- va suposar un canvi de paradigma”.

La proposta va topar amb una enorme oposició dels països septentrionals com ara Àustria, els Països Baixos, Dinamarca i Suècia. Però la posició de Merkel era inequívoca. “Mantenir un mercat interior europeu fort redunda en benefici de tots els estats membres -va assenyalar concisament en una entrevista-, com també estar units en l’escena internacional”. Dit d’una altra manera: Merkel va veure que la crisi era una gran oportunitat per superar les reserves sobre una integració europea més profunda, tant a Alemanya com al continent, i no s’ho va pensar dues vegades.

Tanmateix, el més sorprenent de tot és la capacitat que ha tingut la cancellera de connectar amb els alemanys. S’hi podria haver enganxat els dits. No és res de nou que Merkel té dificultats en les relacions personals: precisament els mateixos trets de personalitat que més es valoren en la cancellera -la seva fiabilitat, la seva diligència i la seva sensatesa- són els que generen una certa sensació de distància. Té una manera de fer que tranquil·litza, però de vegades resulta impermeable i impersonal. És cancellera en tot moment. “Només hi ha una Angela Merkel -diu Braun, el seu cap de gabinet-. Entre bastidors és exactament igual que en públic”.

Per això, Merkel va sorprendre a tothom quan el 18 de març es va adreçar de manera directa i franca als alemanys en un discurs televisat. La cancellera, considerada per consens general poc dotada per a l’oratòria, acostuma a pronunciar un sol discurs televisat anualment, el de Cap d’Any. Doncs bé, sigui pel que va dir aquell vespre -va invocar la Segona Guerra Mundial- o perquè es tractava d’una ocasió excepcional, l’al·locució va fer el fet. Per una vegada, Merkel va arribar al cor i a la ment dels alemanys.

Abans de la pandèmia, amb una economia sanejada i el govern traient pit pel superàvit, es criticava Merkel per no estar fent prou. No estava liderant Alemanya i Europa, sinó que es limitava a gestionar-les. Ara aquelles crítiques semblen excessives. Mentre Alemanya vivia amb inquietud el confinament, el país va tornar a veure la líder plenament capacitada que apareix quan més se la necessita.

A la cancellera, però, la seva nova popularitat no sembla que li importi gaire: “Quan fas política -va dir en una entrevista recent- no tens més remei que adaptar-te a noves realitats i situacions. És la nostra feina”.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF