París i la reacció xenòfoba

La dreta i l’extrema dreta europees van tardar molt poques hores a convertir els terribles atemptats de París en munició política: dissabte a la tarda, Laurent Wauquiez, secretari general dels republicans, el partit conservador de l’expresident Nicolas Sarkozy, va demanar l’internament en centres de detenció d’unes 4.000 persones considerades possibles terroristes per les autoritats.

I a Alemanya, Markus Söder, ministre de Finances de Baviera i líder de la Unió Social Cristiana -que és el partit germà dels conservadors de la cancellera Angela Merkel i el crític més virulent de la seva política en matèria de refugiats-, va dir: “S’ha acabat l’època de la migració incontrolada i la immigració il·legal. París ho ha canviat tot”.

Si més no, la segona part d’aquesta afirmació és certa: París canviarà les coses.

És com si els terroristes haguessin obert una porta de cop i haguessin irromput en una habitació amb una atmosfera carregada i desagradable, plena de gent a punt de sucumbir a la histèria a la més mínima. Alemanya també se sent atacada, i no només pel fet que, divendres al vespre, el ministre alemany d’Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, fos a l’Estadi de França amb el president François Hollande. Cada vegada són més els alemanys que s’han sentit atacats: atacats per una allau de refugiats procedents d’un entorn cultural diferent, com fa pocs dies va dir el ministre de Finances, Wolfgang Schäuble.

A Alemanya i a tot arreu, la idea que els refugiats que arriben representen un risc per a la seguretat ha esdevingut un mem ja habitual a la xarxa entre la dreta contrària als immigrants; donen per fet que els atemptats de París no haurien tingut lloc si fa mesos Europa els hagués tancat la porta.

No cal dir que no tothom pensa així: milers de voluntaris es desviuen encara per mirar de donar aliments, roba i refugi als milers de refugiats que arriben cada setmana. Però aquest estat d’ànim ja havia començat a deteriorar-se molt abans dels atemptats de París; a la tardor, la catifa de benvinguda de l’estiu ja s’havia esfilagarsat.

El discurs de l’odi creix a les xarxes socials. La violència també. A Colònia, Henriette Reker, candidata a l’alcaldia i exdirectora del departament de Benestar Social de l’Ajuntament, on gestionava l’ajuda als refugiats, va ser atacada per un extremista de dretes, que la va apunyalar i ferir greument en una aparició pública a l’octubre (Reker va guanyar les eleccions). També creix el nombre d’atacs als centres d’acollida per als sol·licitants d’asil.

A Alemanya, el consens polític en matèria de refugiats entre el centreesquerra i el centredreta, que ha marcat la pauta per a gran part de la política europea, ha deixat pas a greus desacords sobre quina és la resposta adequada a la immigració massiva, mentre els conservadors fugen en desbandada.

Tot això, però, només és benzina per a l’incendi desencadenat pels atemptats de París. D’entrada, és probable que aquests atemptats facin baixar encara més els índexs d’aprovació de Merkel, que ja havien caigut força. L’extrema dreta ja ha disparat el tret de sortida: a la pàgina de Facebook de Pegida, un dels principals grups xenòfobs, algú hi ha escrit: “Merkel té les mans brutes de sang”. La posició de la cancellera es debilitarà en el debat intern sobre els refugiats i, com que al seu país es veu obligada a fer concessions, també es debilitarà el lideratge que exerceix sobre aquest tema entre els països de la Unió Europea.

Fins ara, a Alemanya l’oposició és populista i molt heterogènia. Però els atemptats obren la porta perquè Alternativa per a Alemanya, un partit de dretes fundat el 2013, millori els seus resultats electorals. El partit, que s’ha beneficiat de l’afluència de refugiats, té ara uns índexs d’aprovació del voltant del 7%, el suport suficient per entrar al Parlament d’un land en una de les tres eleccions que es faran al març. Dilluns passat, una empresa enquestadora, INSA, per primera vegada donava a aquest partit xifres de dos dígits: un 10,5%. Per tant, la seva influència en la política nacional pujarà.

I a Alemanya com a tot Europa, la islamofòbia està agafant embranzida. Dissabte el socialdemòcrata Heiko Maas, ministre de Justícia, afirmava a internet: “No ens farem enrere. La llibertat i la democràcia són més fortes que el terror”. La reacció dels xenòfobs va ser ràpida, brutal i tenyida d’improperis. “La teva imbecil·litat sense límits i la llibertat fan possible que això passi”, era una de les respostes típiques.

Fins ara Alemanya ha sigut el pilar polític i geogràfic de l’adhesió europea a l’acord de Schengen, que garanteix unes fronteres obertes en gran part del continent. Però ara Berlín es veurà sotmès a una pressió extrema: França, els Països Baixos i Espanya van reforçar els controls fronterers dissabte a la tarda, més o menys a la mateixa hora que Polònia anunciava que reduïa el nombre de refugiats que s’havia compromès a acceptar.

En el fons, el que puguem arribar a saber sobre la vida real i els orígens dels autors dels atemptats —si un o més d’un van arribar fa poc a Europa, amagats entre els centenars de milers de refugiats— no té cap importància. En l’actual clima que es respira a Alemanya, els fets són una ficció i viceversa. Fa temps que Pegida, Alternativa per a Alemanya i la resta de la dreta repeteixen el mantra que el govern i els principals mitjans de comunicació menteixen al poble alemany, i molts hi estan d’acord.

Aquests últims mesos Alemanya s’ha anat posant nerviosa i cada vegada està més enfadada. Potser ara la raó decidirà abandonar l’escena i serà substituïda per la política de la por. I allà on vagi Alemanya és on anirà també la resta d’Europa.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF