“No som burca”?

El ministre de l'Interior alemany Thomas De Maizière ha obert un intens debat sobre què conforma el fet de ser alemany i si el país té una cultura nacional o és una nació veritablement multicultural

Es pot encetar un debat i perdre-s’hi alhora? Pensem en el tema del moment entre la classe política alemanya: si el país té una Leitkultur, és a dir, una cultura nacional rectora, o si, per contra, és una nació veritablement multicultural.

El “debat” va començar diumenge passat, quan el ministre de l’Interior alemany, el conservador Thomas de Maizière, va publicar un article d’opinió al diari Bild. De Maizière s’hi demana què conforma el fet de ser alemany, a part de la llengua i la Constitució alemanyes. De Maizière és decididament partidari de la Leitkultur en tant que descripció de com és Alemanya i també de com hauria de continuar sent.

Fins i tot enumera deu elements, recollits en un llistat per punts, que al seu parer defineixen la cultura alemanya: “Ens estrenyem la mà”. “No som burca” (signifiqui el que signifiqui). Posseïm una ètica de la feina diligent. Estem compromesos amb l’educació i l’art. Formem part de l’OTAN, Europa i Occident. I així successivament.

Si bé concedeix que una cultura nacional no pot ser més que una “directriu”, tot seguit es pregunta com hauria de reaccionar un país davant dels que es neguin a adoptar aquests principis rectors. De Maizière planteja que, al marge dels trets de la Leitkultur alemanya, hi ha certs valors “innegociables”: la prevalença de la llei sobre la religió, les maneres respectuoses en el dia a dia, la pertinença a Occident, ser “europeus orgullosos” i ser patriotes.

De Maizière no és ni de lluny el primer alemany a parlar de la Leitkultur. El terme va sorgir el 2000, quan el polític cristianodemòcrata Friedrich Merz va escriure un article a Die Welt en què es demanava si n’hi ha prou que els immigrants obeeixin la legalitat alemanya o si també hi ha altres maneres, costums, tradicions i convencions que tothom hauria de respectar.

L’article de Merz va desfermar un debat llarg i polèmic en què un bàndol llançava acusacions de racisme i l’altre hi responia amb acusacions de relativisme cultural. Al final, no s’havia trobat la resposta a la pregunta, però l’enfrontament era tan aferrissat que la paraula va esdevenir impronunciable en tota conversa civilitzada.

Tanmateix, ves per on, 17 anys més tard debatem sobre la Leitkultur com si la polèmica desfermada per Merz no hagués existit.

Gairebé instantàniament, els alemanys van inundar Twitter de piulades molt crítiques amb la visió de De Maizière sobre la Leitkultur. Si és que existeix, no en volien saber res: segons la munió de tuits, l’equivalent humà de la cultura alemanya predominant és un pallús xenòfob, homòfob i ignorant que, fins i tot quan és a l’estranger, només menja ous, patates i espinacs i que fa gala de la seva Piefigkeit, la seva estretor de mires petitburgesa, davant d’una comunitat global avergonyida.

Durant unes 24 hores, es va exhibir un dels aspectes més depressius de la cultura nacional alemanya: un poti-poti repugnant d’ hybris i autoodi. Després l’enrenou es va anar calmant.

Mentrestant, la majoria de dirigents polítics alemanys van guardar tant de silenci com van poder. De Maizière ho havia posat fàcil als que treien importància a les seves afirmacions titllant-les de xerrameca preelectoral; hi feia sortir alguns dels temes preferits de la nova ultradreta, com el burca i la tendència d’alguns homes musulmans a negar-se a estrènyer la mà a una dona. Martin Schulz, el candidat socialdemòcrata a la cancelleria, va dir que es tractava d’un “debat fantasma”, inventat per desviar l’atenció de l’opinió pública del recent descobriment d’un terrorista d’ultradreta a l’exèrcit alemany.

A Alemanya encara es creu fermament que es pot fer canviar de parer els dissidents fixant directrius culturals nacionals, exercint un control del pensament

Per frustrant que fos l’article de De Maizière, la resposta de Schulz va ser encara més depriment. Desqualificar-ho tot plegat afirmant que és una conspiració significa que Alemanya torna a negar-se a entaular una discussió sobre els principis nacionals que s’hauria d’haver encetat fa temps, en un moment en què la mateixa qüestió de què significa exactament Alemanya està en l’aire.

El 2015 van arribar un milió de persones a aquest país, moltes de les quals no tenen cap experiència amb la democràcia liberal. Alhora, entre un 8% i un 10% dels votants es declaren partidaris d’Alternativa per a Alemanya, que acaba d’adoptar un programa obertament antifeminista, contrari als drets dels homosexuals, antimusulmà i agressivament nacionalista. A més, gairebé mig milió d’alemanys d’origen turc van votar el mes passat per ajudar el president turc Recep Tayyip Erdogan a deslliurar-se del control parlamentari que encara quedava al país.

A Alemanya, encara es creu fermament que es pot fer canviar de parer els dissidents fixant directrius culturals nacionals, dit d’una altra manera, exercint un control del pensament. Ens fa l’efecte que, si no hagués sigut per la ràdio, Hitler no hauria arribat on va arribar. Els alemanys creuen que poden alterar les creences dels partidaris turcoalemanys d’Erdogan no permetent-li parlar a Alemanya. Creuen que poden inculcar l’amor per la democràcia liberal fent anar a classe d’integració els immigrants. Creuen que poden vèncer Alternativa per a Alemanya limitant-se a no donar gaire temps de pantalla al partit. I creuen que poden fer adoptar valors a la gent convertint una llista de valors per punts en el nostre mantra nacional.

Acceptant el pluralisme, honrarem realment els nostres valors constitucionals

Però no es pot transmetre la cultura nacional per la força. No es pot fer més que viure-la, promoure-la i esperar que els altres segueixin l’exemple. La resposta als reptes amb què s’enfronten els nostres valors fonamentals no pot consistir a fer que la gent encaixi la mà. El país ha d’acceptar que serà menys homogeni.

Alemanya hauria de suprimir les seves “lleis de neutralitat” i permetre als jutges i els docents portar vel. Alemanya hauria d’acceptar que posar-se la mà al cor pot ser un gest de respecte tan vàlid com una encaixada. Alemanya haurà d’acceptar que n’hi ha prou de respectar la llei. Els alemanys hauran d’acceptar costums i pensaments que els resulten estranys o fins i tot torbadors. No pas perquè els acceptem, sinó perquè probablement no els canviarem.

Acceptant el pluralisme, honrarem realment els nostres valors constitucionals. Una cultura nacional rectora que deixi marge al dissentiment i la desviació dintre dels límits de la legalitat seria forta i convincent per als nouvinguts i els fatigats. La nostra Piefigkeit està feta de manca de liberalisme, no pas de puré de patata amb ou i espinacs.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF