Les falses il·lusions d’Alemanya amb Trump

L’elecció de Trump va ser un xoc per a Berlín. Molts responsables de la política exterior alemanya confessen que fins al 9 de novembre l’equip de Trump era un forat negre per a ells

Qui és el president dels Estats Units? ¿El Trump republicà o el Trump populista i antieuropeu? Per a Alemanya la resposta és fonamental. Se suposa que el Trump republicà mantindrà l’estreta relació transatlàntica que tan important és per a la prosperitat i seguretat d’Alemanya. El Trump populista, però, ens pot deixar a l’estacada.

Hi ha indicis de tots dos. Trump acostuma a clamar contra Brussel·les i l’OTAN, però els seus representants a Europa s’han esforçat a treure-hi ferro i han subratllat el compromís de l’administració nord-americana amb el Vell Continent.

Ens farem una idea molt més clara de quin és l’autèntic president Trump, quan la cancellera Angela Merkel el visiti per primer cop. Aquest viatge s’ha preparat meticulosament durant els últims mesos, i els assessors de Merkel creuen que hi ha molts motius per a l’optimisme. I potser tenen raó si tot el que busquen són declaracions del vicepresident, Mike Pence, i el secretari de Defensa, James Mattis. Però subestimen l’encès antieuropeisme dels votants de Trump i les limitacions d’un president que insisteix a governar d’acord amb les bases.

L’elecció de Trump va ser un xoc per a Berlín. Molts responsables de la política exterior alemanya confessen que fins al 9 de novembre l’equip de Trump era un forat negre per a ells. Des d’aleshores, Berlín ha invertit moltes energies a reunir-se amb tots els representants possibles de la nova administració i de la Casa Blanca.

Poc després de l’elecció de Trump, Merkel va enviar a Washington un dels seus principals assessors, l’expert en política exterior Christoph Heusgen, perquè es posés en contacte amb l’equip de Trump encarregat de la transició. Jürgen Hardt, el coordinador de la cooperació transatlàntica al departament d’Exteriors alemany, s’ha desplaçat dos cops a Washington des de les eleccions. I diversos membres del partit de Merkel, que mantenien relacions amistoses amb molts senadors i congressistes republicans, han contactat pel seu compte amb polítics nord-americans que coneixen de prop l’equip de Trump.

Trump no és diferent dels populistes europeus que tan bé hem arribat a conèixer aquests últims anys: tots recorren al relat de l’autodestrucció d’Occident per culpa de l’apatia i la multiculturalitat

Al febrer, a la Conferència de Seguretat de Munic, hi va haver moltes converses informals, sobretot amb Pence, que es va adreçar als membres del Bundestag, i que també va parlar amb Merkel i Ursula von der Leyen, la ministra de Defensa. El ministre alemany d’Exteriors, Sigmar Gabriel, s’ha trobat dues vegades amb el secretari d’Estat, Rex Tillerson. I l’ambaixador d’Alemanya als Estats Units, Peter Wittig, ha aconseguit reunir-se fa poc amb Stephen K. Bannon, el principal estrateg de Trump. En totes aquestes converses la pregunta clau ha sigut: qui és partidari de l’aliança transatlàntica i quina influència té sobre el president?

A Alemanya es manté en secret el contingut de la trobada entre Wittig i Bannon, però els que han accedit a parlar de les seves impressions són moderadament optimistes i creuen que a la nova administració encara hi ha nombrosos partidaris de l’aliança transatlàntica. I, segons Hardt, el coordinador transatlàntic, el compromís públic de Pence amb l’OTAN a la Conferència de Munic reflecteix la posició global de l’administració nord-americana.

Els experts alemanys en política exterior són conscients de l’evident divisió de l’administració Trump entre ideòlegs i pragmàtics. “Trump sempre haurà de fer una cosa o altra per fer bullir l’olla -afirma Hardt-. Aquesta és la feina de Stephen Bannon. Com tots els populistes, Trump corre el risc d’acabar atrapat pel seu propi populisme”.

Alemanya, però, confia una mica massa en la victòria del pragmatisme; creu que Trump hi té molt a guanyar, amb Europa, i que col·laborarà amb Alemanya i Europa, encara que una mica a contracor.

El problema és que, mentre que els presidents anteriors van intentar governar des d’una posició pròxima al centre i reflectir un cert consens, Trump governa igual que quan feia campanya: des d’unes bases de dretes. I aquestes bases, com vaig comprovar fa poc en un viatge als Estats Units, tenen una opinió borrosa i conflictiva d’Alemanya i Europa en general.

Si busqueu “Alemanya” a Breitbart News, una web d’extrema dreta, només hi trobareu informacions sobre atemptats terroristes, índexs de delinqüència i matrimonis infantils forçats. El 3 de gener Breitbart va informar que a Dortmund mil homes, que corejaven “ Al·lahu-àkbar ”, van incendiar l’església més antiga d’Alemanya. El fet és que hi va haver una trobada d’unes 1.000 persones a Dortmund, però els periodistes locals diuen que només un petit grup va corejar “ Al·lahu-àkbar”. Hi va haver un incendi, però va ser a causa d’uns focs artificials. (Ah, i no és l’església més antiga d’Alemanya.)

Però aquests detalls no importen. Les bases de Trump creuen que Europa està envaïda per refugiats musulmans violents. “Encara se sent segura? -em va preguntar una dona-. Vull dir després de deixar entrar tots aquests musulmans”.

No ens hauria de sorprendre gens. Trump no és diferent dels populistes europeus que tan bé hem arribat a conèixer aquests últims anys: tots recorren al relat de l’autodestrucció d’Occident per culpa de l’apatia i la multiculturalitat. Alemanya i Europa representen els possibles futurs distòpics dels Estats Units si el moviment de Trump fracassa. I Trump n’és molt conscient. A això es referia al febrer quan va dir als seus seguidors en un míting a Florida: “Mireu què passa a Suècia”.

És cert que la pertinença de Trump a la dreta alternativa no exclou la possibilitat d’una col·laboració entre bastidors. Però sí que limita molt el que pot passar de cara a la galeria. ¿Com explicaria Trump als seus votants que, en àmbits tan sensibles com la seguretat nacional, està cooperant amb una Alemanya i una Europa al caire del caos i la guerra civil? Aquesta és la imatge distorsionada que hauran de combatre en el futur els responsables de la política exterior alemanya.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF