El buit polític d’Alemanya
El dia 18 de març Joachim Gauck deixarà de ser president d’Alemanya. El seu successor serà Frank-Walter Steinmeier, el ministre d’Afers Exteriors, que va obtenir el suport dels dos principals partits en la votació de diumenge al Bundestag.
A Alemanya el cap de l’estat no té competències executives, però és considerat el custodi del relat nacional. És en aquest sentit que Gauck deixa un gran buit. És un dels pocs personatges públics encara vius que enllacen l’Alemanya tumultuosa i fosca del segle XX amb l’actual, recordant-nos el bé i el mal que el nostre país és capaç de fer i la responsabilitat de triar una opció o l’altra.
La seva sortida del càrrec no podia arribar en un moment pitjor. Ara, amb la pressió de l’extrema dreta al país i a l’estranger, Alemanya i Europa en general necessiten més que mai gent com Gauck.
Gauck va néixer el 1940 a Rostock, una ciutat bàltica que després de la Segona Guerra Mundial va entrar a formar part de l’Alemanya de l’Est. El 1951 dos oficials soviètics van detenir el seu pare, que va ser jutjat per espionatge i deportat a un gulag siberià. La seva família va tardar dos anys a saber si era viu i on havia anat a parar. Quan el 1955 va tornar a casa, era un malalt.
Gauck diu que la seva mare el va educar en l’anticomunisme. Més tard es va fer pastor protestant. Als anys 70 la Stasi, els poderosos serveis d’espionatge i policia secreta de l’Alemanya de l’Est, li va obrir un expedient, tot i que Gauck no es va incorporar a l’oposició política fins poc abans de la caiguda del Mur de Berlín. El 1990 va esdevenir el primer comissionat federal per gestionar els arxius de la Stasi i va dirigir la institució que investiga les injustícies perpetrades per aquesta organització.
Vaig conèixer Gauck l’any passat, durant una conversa amb els membres del Berliner Presse Club al Palau de Bellevue, la residència presidencial. El que em va cridar l’atenció va ser la seva intensitat. Feia gala d’una passió i fermesa que no havia vist mai en un polític. Era la passió de qui s’ha vist privat de llibertat i l’ha recuperat. Una passió que avui, als alemanys, ens fa molta falta.
No hi ha gaires personatges públics que, com Gauck, puguin explicar des de la seva experiència personal com era la vida als règims autoritaris. Se’ns estan morint els que s’enrecorden de la vida sota el règim nazi: l’any 2016 vam perdre Hildegard Hamm-Brücher (1921) i Hans-Dietrich Genscher (1927), dos dels principals polítics alemanys de la postguerra. I sempre ens han faltat veus polítiques de l’antiga Alemanya de l’Est, amb les notables excepcions de la cancellera Angela Merkel i Gauck.
Les generacions més joves, com ara la meva, van néixer als anys 70, 80 i 90 en una democràcia alemanya. Hem crescut en una societat lliure. Durant la major part de la nostra vida adulta només hi ha hagut una única Alemanya sempre lliure. A nosaltres el retorn del nacionalsocialisme o l’autoritarisme comunista ens semblava tan improbable com una invasió extraterrestre.
I teníem raó. Els nazis i els agents de la Stasi no tornaran. No ens perseguiran els zombis de Hitler, Goebbels, Ulbricht ni Honecker. El perill no és el passat, sinó la nostra desganada indiferència davant del present.
En una entrevista amb el setmanari Die Zeit, Gauck va dir: “La llibertat, quan es converteix en normalitat, sembla trivial”. I és veritat: l’apassionament pel sistema polític que garanteix la nostra llibertat s’està transformant en una indiferència malhumorada i fins i tot en irritació. La democràcia? Massa lenta, massa laboriosa, massa ineficaç.
La malaltia s’està propagant entre l’esquerra i la dreta amb diferents graus de gravetat. Els símptomes van des de la baixada de la militància dels grans partits polítics fins al suport a sistemes autoritaris aparentment “més forts”, com ara la Rússia de Vladímir Putin o la Turquia de Recep Tayyip Erdogan.
L’extrema dreta ha sabut aprofitar aquesta sensació de fatiga i ha procurat presentar aquesta època tardoliberal i de postguerra com una era de decadència i de declivi de la qual només ells, envoltats d’una llum enlluernadora, ens podran treure. A Dresden, Björn Höcke, d’Alternativa per a Alemanya, l’extrema dreta de la nova extrema dreta, va pronunciar fa poc un discurs en què descrivia Alemanya com un país en ràpida decadència i necessitat d’una “oposició radical”, alhora que titllava de “vergonya” el monument a l’Holocaust de Berlín.
Es repeteix amb insistència que Europa necessita un nou relat. Però els relats col·lectius s’han d’explicar amb sentiment. El 18 de gener, en el seu últim discurs al Palau de Bellevue, Gauck va dir: “El meu patriotisme constitucional no és el resultat d’una percepció intel·lectual, sinó d’una emoció profunda”. Això és el que el feia tan convincent. Això és el que ens fa falta. Hem perdut la capacitat de connectar afectivament amb els nostres valors.
Però hi ha marge per a l’esperança. El mateix moviment que s’alimenta de la nostra indiferència afectiva per la democràcia liberal reintrodueix la passió en el joc polític. Donald Trump és el nostre nou relat. Marine Le Pen és el nostre nou relat. Alternativa per a Alemanya és el nostre nou relat. Denigren la democràcia liberal per amagar que, en realitat, no ofereixen cap alternativa. Menyspreant-los potser aprendrem a estimar de nou. Potser recuperarem els sentiments. Joachim Gauck serà insubstituïble, però potser sabrem retrobar en el nostre interior el seu apassionament.
