Publicitat
Publicitat

La UE contra l’empoderament ciutadà

En aquest moment del Procés, el que encoratja aquest moviment social és la defensa de la dignitat política

En els últims anys, i coincidint amb la crisi econòmica, a Catalunya s’ha anat forjant un moviment social al voltant de la independència que, per la seva potència i per les seves formes d’organització i d’acció, està deixant l’opinió pública internacional expectant i les elits europees més que preocupades. Dilluns la jutge va empresonar dos dels seus màxims representants. Els poders fàctics que dirigeixen els països europeus tenen bones raons per intentar desactivar aquest moviment social perquè, no ens hem d’equivocar, les persones que van resistir davant els col·legis electorals l’1-O, posant el seu cos vulnerable davant la brutalitat policial, estan disposades a desobeir i a trencar amb l’ statu quo. I això, esclar, inquieta.

És veritat que a la troica no li agraden els moviments independentistes. No volen que triomfi la independència a Catalunya perquè altres comunitats podrien seguir el mateix exemple. Però no ens enganyem. El que més els fa perdre la son no és aquesta qüestió, sinó la contestació política més profunda que ha acabat penetrant en l’independentisme català.

El moviment independentista incomoda els dirigents europeus perquè pot ser un catalitzador per convertir el malestar polític en una forma de contestació política organitzada i efectiva

Si en aquests moments una part molt important dels catalans està disposada a acceptar els efectes negatius que a curt termini pot tenir la independència de Catalunya -alguns d’ells realment impactants- ja no és només per raons nacionalistes o pel record dolorós dels greuges històrics, sinó sobretot perquè s’ha arribat a la conclusió que avui, ara i aquí, ja no es vol seguir essent governat d’aquesta manera. Sembla evident que el que ha fet acte de presència dins aquest moviment social és una oposició ferma contra un determinat tipus de govern, contra una determinada manera de governar que pretén convertir els ciutadans en súbdits vexats i atemorits.

Desenganyem-nos, les elits europees no ens ajudaran. Molts ciutadans europeus simpatitzen amb nosaltres però no la majoria dels seus dirigents. I no ho faran perquè saben que el perill més important no és que augmenti el nombre d’estats europeus, sinó que hagi emergit una ciutadania activa, organitzada, amb una capacitat de resolució, d’improvisació i d’inventiva política sorprenent. En el fons, als poders fàctics que mouen els fils a Europa no els importa que se segueixi un model d’activisme basat en la resistència pacífica, però sí que els neguiteja la gran determinació que s’ha mostrat a l’hora de dir que ja no es pensa seguir acceptant més els instruments de govern autoritaris o que no responen a les necessitats dels governats, ni respecten la seva condició de ciutadania implicada en la cosa pública.

Europa està travessant des de fa anys no només una gran crisi econòmica sinó també una crisi política de primer ordre. Una Europa esquizofrènica que, d’una banda, aixeca la bandera dels drets humans i, de l’altra, aplica polítiques neoliberals que no fan res més que posar-los en entredit o literalment suspendre’ls. Els dos exemples més tràgics segurament són, en primer lloc, els polítics grecs cedint a les pressions i a les amenaces de la troica malgrat el “no” que havien expressat els seus conciutadans a les urnes i, en segon lloc, la inacció i la desídia davant el drama de les persones que busquen refugi al nostre continent.

El que més incomoda d’aquest moviment social que ha anat germinant a Catalunya, i que cada vegada és més seguit amb curiositat per molts ciutadans europeus, és que esdevingui model d’empoderament, que pugui arribar a ser imitat, que la seva força política esdevingui viral. I és que no estem davant d’una reivindicació que afecta només Catalunya. L’experiència política que s’ha anat teixint entre milers i milers de catalans porta en el seu si un valor universal: el dels individus que decideixen ocupar la plaça pública i convertir-se en protagonistes de les decisions polítiques.

En aquest moment del Procés, el que encoratja aquest moviment social és la defensa de la dignitat política. La dignitat no ha de ser entesa només com un regal, com quelcom intrínsec a tot ésser humà, sinó també, i sobretot, com una tasca, com un deure. Cada vegada que abaixem el cap davant de formes de govern intolerables, la nostra dignitat se’n ressent, però els éssers humans, que habitualment som tan obedients i disciplinats, arriba un moment que ens plantem.

El que més m’impressiona d’aquest moviment social nascut de la problemàtica específica del moviment independentista català en la seva forma actual és que desborda aquest marc i el converteix en una experiència política universal. El que em sembla albirar en aquest moviment social que incomoda els dirigents europeus és que pot arribar a ser un catalitzador per convertir el malestar polític de molts ciutadans europeus en alguna forma de contestació política més organitzada i efectiva. Les institucions europees amenacen aquest moviment social català, o el deixen a la intempèrie, i callen fins i tot quan s’empresona les seves cares més visibles. Espero que ben aviat sentin el retorn del bumerang.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF