Amb tu i fins a la fi i més

Després de tanta conya amb la societat líquida i les relacions febles, esperava impacient la cançó d'amor catalana del nou mil·leni. Però res, a Amb tu no hi surt ni un miserable clau sense esmorzar. Al contrari, la intuïció central del tema és "sense tu no puc viure", que com a confessió amorosa no seria ben bé una novetat.

Se suposa que a part de la mort, l'enamorament és l'únic incident que compartim tots els humans. Que l'enyorem, ens inflem i ens enfonsem perquè enamorar-se és un procés tan natural com pixar. Però potser no. Deia Joan Fuster que durant segles ens hem estat enamorant al dictat d'uns autors que no hem llegit, com els trobadors o els grans romàntics. Qui sap si sense ells avui només fornicaríem, ens aparellaríem per sobreviure i s'ha acabat. Així ens estalviaríem molts rodolins i aquelles nits desesperades força ridícules, però també perdríem grans obres d'art i hores lluminoses en aquest tedi general que pot ser la vida.

El problema no és que, refredat l'entusiasme diguem-ne amorós, ens sentim tan sols com abans i vulguem tirar-nos a qui temps enrere ni hauríem mirat. Sinó que l'entusiasme ens l'expliquen des de P3 mentre que el fiasco l'hem d'aprendre solets i aleshores hem de recórrer a tot allò de l'evolució dels sentiments i de l'amistat amb la parella. En canvi, si circulés un discurs més materialista de l'amor hi hauria menys frustrats i la temàtica de llibres i cançons seria més variada i un pèl més sofisticada. Perquè Amb tu deu tenir l'avantatge de ser profundament democràtica però és un Werther tirant a fluixet. Jo només espero que Joan Fuster s'equivoqués o que, d'aquí dos-cents anys, el discurs que els enamorats repeteixin sense haver escoltat sigui un altre. Perquè si copiant Goethe ja diem imbecilitats, imagineu-vos què diran glossant els nostres hits musicals…