07/11/2011

El trencament

2 min

El sociòleg Lluís Sàez celebrava, en una conferència a la Jornada Jove que Òmnium Cultural ha organitzat a Lleida, l'aparició d'un pensament crític entre la joventut. D'un pensament que qüestiona l'autoritat que no és autoritat per la confiança que ens mereix, sinó perquè el seu rol està legalment reconegut: o sigui, la mare pel fet de ser mare, el mestre per ser mestre, el polític per ser polític. Qüestionar-ne la naturalitat, deia el sociòleg, obliga l'autoritat a donar raons del seu lloc privilegiat i això la fa més dialogant. Però per mi hi ha situacions en què les raons no hi poden arribar i aleshores ens cal fer un vot de confiança: pensar que una mare sap què és millor per als seus fills perquè n'és mare, que un mestre sap com ha d'educar els seus alumnes perquè s'ha format durant anys per fer-ho. Com cal suposar que un polític responsable sovint prendrà decisions impopulars perquè té informació privilegiada i coneix les negociacions a porta tancada.

El trencament amb l'autoritat hauria de fer-se des d'una posició de maduresa i no des d'una reacció visceral. En primer lloc perquè si no el trauma del trencament és inútil: tots coneixem algun fill de militar amb un immens cacau mental entre la llibertat i la falta de límits, o algun ultraconservador fill d'un prejubilat irresponsable que encara va amb la samarreta dels Rolling Stones. I després perquè si el trencament es fa des d'una actitud visceral sol ser irreversible: moltes al·lèrgies cròniques al paterfamilias, als estudis i al sistema en general vénen de la impotència, de voler dissentir abans d'adquirir capacitat per argumentar. La bilis ens impedeix veure i agrair tot allò que l'autoritat ha fet bé amb nosaltres. Però a més, si es tracta de dialogar no hi ha res millor que observar, provar de comprendre i esperar a fer-se gran per rebatre o driblar.

stats