Les lleis de la neocolònia

Assalto l'IES Guissona a la una, quan els púbers són a l'aula i a la sala de professors només hi ha cinc herois ullerosos que corregeixen o posen notes. "És que últimament quan hi ha una baixa tarden deu dies a enviar-nos un substitut i alguns fan guàrdies", m'explica una mestra amb els ulls clavats a un dossier. L'edifici central de l'institut sembla una fàbrica de la DDR. Les parets són d'aquell maó gris amb què es fan les granges, i per si no fos prou han volgut compensar-ho pintant les portes de les aules ara verdes, ara d'un color groc pollet. El s mòduls on fan batxillerat, que estan instal·lats en un costat d'un pati cimentat, tampoc són suites del Palace. L'entorn seria llastimós si no fos per la diligència i la simpatia dels mestres de l'únic centre de secundària que hi ha a la Meca del bistec i del fuet.

Guissona va ser la primera vila de Catalunya amb més població immigrant que autòctona. Però no us sobresalteu perquè l'arca funciona bé: aquí tots els nouvinguts arriben amb una contracte laboral de la Cooperativa Agrària, s'instal·len en uns blocs que els lloga la mateixa empresa, s'alimenten dels productes que surten de la seva força de treball i guarden els diners a la Caixa Rural, que també és propietat del Noè segarrenc. Els més febles de la neocolònia no són els nens, que aviat s'espavilen i es barregen amb els catalans, sinó els adolescents, que arriben amb tota la ruqueria pròpia de l'acné i sense ni tan sols saber un borrall d'anglès. L'idioma oficial de l'aula d'acollida de l'institut és la mímica. Perquè la mestra encara no domina el wòlof, que és l'única llengua que parlaven els senegalesos que van arribar al centre el curs passat.

L'IES Guissona té tres-cents cinquanta alumnes d'ESO, trenta dels quals a l'aula d'acollida. La seva professora és una barreja de fada i d'amazona, dolça i bregada per tot, que cada any es troba amb guetos d'ètnies diferents. Es veu que els romanesos es fan amb romanesos i que òbviament parlen en romanès, els russos en rus i així anar fent, però que per comunicar-se extranacionalment fan anar el català, que acaben mig aprenent i fins i tot ensenyant als seus pares. Tenint en compte que l'entorn de Guissona és catalanoparlant, a l'institut han posat cursos de reforç de castellà perquè els xavals dominin tant la llengua perseguida com la perseguidora. "Si es tractés d'un institut amb un entorn castellanoparlant, cal pensar que posarien el reforç en català", diu la mestra. Per descomptat, dic, mentre anem a l'aula d'acollida.

Allà hi veig tres noies i un noi, elles esvalotades i ell fent gargots. M'atanso al noi, que deu tenir uns quinze anys i és una mena de Macaulay Culkin però en tímid i sense drogar. "Ho-la-ma-co-d'on-ets?", li pregunto mentre m'examina amb uns ulls blaus desconfiats. Ni cas. Hi torno. Res. Al final s'atansa la mestra i li pregunta exactament el mateix però amb un to diferent. Ell se la mira, es posa vermell i escriu en un paper: "Holhocha", que entre Cracòvia i Vladivostok pot caure en qualsevol banda. Avui els enganxo enriquint vocabulari. La Tatiana copia a la pissarra els termes que el Roman canta amb la veu a punt de canviar: "ze-bra", "va-ca", "ga-lli-na", "porc". "Sóc el seu punt de referència", m'explica la mestra, que aquest matí ha pintat un tió perquè el facin cagar, que organitza sortides culturals i que a més parla amb els pares per encarrilar-los professionalment. L'afer Wert la molesta, sobretot perquè polititzen i potinegen la seva feina, que sap millor que ningú com s'ha de fer.

Sortint de l'aula em diu que al centre tot continuarà igual perquè ells vetllen perquè els nois aprenguin català, castellà i anglès. I jo marxo pensant que seria un desastre que els xavals ni tan sols aprenguessin en català els noms dels animals. Bàsicament perquè si es queden pencant a la Cooperativa hauran de saber què estan escorxant.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF