25/07/2011

Viure al límit

1 min

Mor l'Amy Winehouse i revifen els apologetes del dolor, la patuleia d'afectats que menyspreen els que no tenim planejat suïcidar-nos. Després de repassar la llista d'artistes que han mort joves, arriben a una conclusió: en l'art, no és possible brillar sense destrossar-se. Però d'una banda hi ha grans talents que s'han procurat una vida llarga. I de l'altra, cal dir que ni l'anorèxia de l'Amy era poètica ni les drogues són cap lluna de mel amb la inspiració. Ja n'hi ha prou, de fer-se el turmentat per dissimular la superficialitat i la falta de relat sobre el món. Prou de balades de speed , d'Amélies Nothombs, d'aspirants a Panero. Prou de confondre malalts, delinqüents o frustrats amb genis incompresos.

Arrossegar-nos pels submons no ens fa menyspreables, però hi ha més noblesa a esforçar-se per viure que a abandonar-se, i s'ha de recordar. Com s'ha de recordar que la retòrica dels rostres pàl·lids i les ànimes desesperades fan molta gràcia fins que no ens assalten les calamitats. ¿No ho veieu, que tant monejar amb el sublim, se'ns endú el cantó fosc de l'existència? Perquè alguns puguin aplaudir la vida al límit, uns altres han de fregar-lo. I, com l'Amy, traspassar-lo per no tornar.

stats