Professorat: l’hora de fer política

Cal repensar la carrera docent en el seu conjunt

Professorat: l’hora de fer política / GETTY

El departament d’Educació ha anunciat la convocatòria d’un concurs d’oposicions de 5.000 places per a l’ingrés als cossos docents per a aquest any 2020. L’objectiu principal és “estabilitzar les plantilles de professorat dels centres”. S'hi presentaran, doncs, en una gran majoria els interins que hi ha als centres per obtenir la plaça. La inestabilitat dels equips és un dels llastos que arrossega el nostre model d’escola pública. I és que sense equips cohesionats i col·laboratius és molt difícil tirar endavant un projecte de centre, o introduir-hi canvis que millorin el procés d’aprenentatge dels alumnes. I no hem d’oblidar que seguim sent campions d’Europa en fracàs i abandó escolar, una dada que no és aliena al model de sistema i a la seva qualitat docent.

La inestabilitat dels equips és un dels llastos que arrossega el nostre model d’escola pública

En l’anunci d’oposicions s’ha destacat que les proves tindran un vessant més pràctic i pedagògic, i es mirarà de reduir el pes que hi tenia la part memorística. Tanmateix segueixen havent-hi uns temaris interminables que s’hauran d’estudiar i que porten data de fa més de 20 anys: el de biologia o història, per posar-ne un exemple, és del 93. El mateix conseller ha definit els continguts com a antiquats i ha dit que tenen poc a veure amb el caràcter competencial que es vol donar a les oposicions. Per això des de Catalunya, dins del poc marge que hi ha, s’intenta introduir-hi algun canvi d’ordre per donar més pes a l’oral, procurant avaluar la capacitat comunicativa i argumentativa dels aspirants a l’hora d’ensenyar. També s’ha anunciat que els criteris d’avaluació es publicaran tres setmanes abans de les proves. L’any passat va haver-hi queixes en aquest sentit que van titllar el model d’antiquat, poc transparent, amb criteris d'avaluació canviants i gens pedagògic. 

L'entrada d'interins i de docents en general a la funció pública d'una manera més justa, demana un replantejament de fons. No només cal modificar l’accés, sinó que cal repensar la carrera docent en el seu conjunt: la formació, els incentius, el desenvolupament professional, el suport i l’avaluació del professorat. El cas és que aquests dies ja tenim un munt de profes als instituts que deixen de preparar classes per abocar tota l’energia a preparar oposicions. ¿Pot ser que després d’obtenir la plaça no es tornin a avaluar mai més les seves competències? ¿Pot ser que no trobin incentius o l’oferta adequada i el temps necessari per desenvolupar-se professionalment? Quines són les competències més enllà de l’oralitat per al docent de l’escola del segle XXI? El debat per repensar la professió docent s’ha encetat més d’un cop, tant a nivell estatal com en el context català. I és que sabem que els sistemes educatius amb més alt acompliment atreuen la gent més capacitada a la carrera docent. També inverteixen gran part dels recursos en la formació i avaluació contínua, cosa que porta al seu torn a millors resultats acadèmics.

Ens fa molta falta obrir una finestra al món per veure el que d’altres països i governs estan fent per promoure polítiques educatives capdavanteres

He començat l’any participant en el 33è congrés de la xarxa ICSEI per a la millora i l’eficàcia de les escoles (International Congress for School Effectiveness and Improvement). És el segon cop que hi participo. Vaig ser-hi el 2013 quan es va fer a Xile, empalmant amb un altre congrés internacional sobre el projecte d’innovació educativa (ILE) de l’OCDE, liderat per en David Istance. En aquests congressos descobreixes tot un mon de referents i pots escoltar en directe alguns dels autors més llegits mundialment en l’àmbit de la pedagogia però també pots conversar amb líders que han implementat reformes i pots esbrinar les millors tendències en política educativa. I llavors t’adones que ens fa molta falta obrir una finestra al món per veure el que altres països i governs estan fent per promoure polítiques educatives capdavanteres. Tres grans temes són els que s’han destacat més en el congrés com a grans tendències: la inversió en recerca i innovació, la promoció de xarxes al territori per al desenvolupament professional dels docents i el lideratge pedagògic com a motor de millora. Tres temes que es corresponen amb un imaginari en què les escoles esdevenen “organitzacions que aprenen” i el model d’un mestre/una aula queda completament obsolet. El que es respira és una nova cultura docent i un canvi en la naturalesa de la professió. 

Per què en el nostre context hi ha tanta resistència als canvis? La coalició entre immobilisme institucional, corporativisme professional i interessos partidistes pot ser letal per al sistema i, cosa que és pitjor, per als alumnes. Com deia José Antonio Marina –amb més raó que un sant– a la ministra Celáa el novembre del 2018 en el Foro Estatal del Profesorado que es va organitzar sota el hashtag #yosoyprofe: “ Se ha mareado mucho la perdiz en este tema”. I és que ara és l’hora de fer política, de crear els consensos necessaris, reflexionar i construir un nou model que permeti avançar en un tema en què, a nivell internacional, ens estem quedant enrere. Esperem que el veto parental no distregui massa la ministra, perquè els canvis en la política del professorat són urgents.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF