Educar també en la resistència íntima

Ha arribat el moment de pensar en una "nova educació per a l'actualitat"

Fa un any vaig participar a l’inici dels actes en memòria de Gandhi, al seu asram de Sabarmati, a la ciutat d’Ahmadabad, a l’estat del Gujarat, pels cent-cinquanta anys del seu naixement. Dirigents laics i de sis religions (corrents de l’hinduisme, l’islam, el budisme, el zoroastrisme, catòlics i cristians de diferents confessions) van fer silenci i van pregar. Pregaven perquè en l’actual context d’intolerància religiosa i fonamentalisme hindú a l’Índia tothom resistís i se salvaguardés la diversitat cultural i religiosa del país. I que es fes sempre des de la no-violència. Davant la violència dels intolerants, tots units, amb el silenci i la pregària com a arma durant hores, i durant la pregària centenars d’infants i joves filant aquell silenci amb la seva petita filadora portàtil. La no-violència per a Gandhi és una espiritualitat.

Hi he pensat aquests dies. Que et robin els drets civils, que empresonin els teus dirigents socials i polítics perquè ens han permès expressar la nostra veu i el nostre vot, és un punt d’inflexió radical. Quants anys de resistència tenim al davant abans de recuperar els nostres drets? Dos, deu, tota la vida? Un punt d’inflexió: cal repensar-ho tot des d’una resistència que no podrà ser efectiva als carrers si no és també –si puc robar-li l’expressió al filòsof Josep Maria Esquirol– una resistència íntima. Com s’educa a resistir? A l’ asram de Gandhi, fa un any, la resposta era evident: des del silenci, la poesia, la meditació, en una espiritualitat on totes les sensibilitats religioses o atees puguin enfortir la resistència íntima.

Hem de dir i reivindicar que enfront de la crisi política ens cal més educació

La resposta del món de l’educació davant la sentència ha estat gairebé unànime: associacions, sindicats, entitats, patronals, moviments i fundacions han expressat la seva condemna a una sentència desmesurada i injusta. Els estudiants han estat un dels principals actors en la resposta amb les seves manifestacions i vagues. Joves estudiants –alguns d’ells molt joves– han viscut les seves primeres manifestacions i han estat víctimes de la violència policial i de la repressió; n’hi ha que encara estan detinguts només per haver-se manifestat. Joves que guarden en la memòria per sempre més imatges de l’1 d’Octubre, quan van veure com pegaven a les àvies per anar a votar.
Els centres educatius i els docents han tornat a viure dies d’alta tensió, amb moltes pressions també de les famílies, tant de les que volien fer vaga com de les que hi estaven en contra. La gestió del conflicte s’ha viscut molt intensament en el si de les escoles i instituts, a les aules i a la sala de professors, i caldria entrar a veure què passa a casa, amb els fills, en el si de les famílies. Totes aquestes converses familiars, tota la complicitat entre germans i germanes, com han enfortit la necessària resistència íntima de cadascú? 

Hem de dir i reivindicar que enfront de la crisi política ens cal més educació. Com que l’educació és política ens cal repensar més enllà de les prescripcions tecnocràtiques i aprofundir quins són els principis pedagògics que han de permetre als equips educatius implicar-se en una autèntica formació democràtica de ciutadans solidaris. Els grans pedagogs del moviment d’Escola Nova de principis del segle XX van fer una revolució copernicana. El poble confiava en l’educació i els seus mestres. S’aspirava a un ensenyament que servís per transformar la societat i les relacions socials amb la formació d’una ciutadania culta, lliure i democràtica. Ara que el món educatiu enceta debats i es pensa en clau de transformació, ens urgeix una reflexió de fons sobre les finalitats i els perquès, més enllà dels mètodes i les tecnologies. Ha arribat el moment de pensar en una "nova educació per a l'actualitat". Hi ha homes i dones reduïts al silenci de la presó: com s’aprèn a compartir-lo des de l’aula?

Ens urgeix una reflexió de fons sobre les finalitats i els perquès, més enllà dels mètodes i les tecnologies

En articles, tuits, comentaris i opinions, aquests dies repetim de maneres molt diverses i des de punts de vista diferents que el món de l’educació no pot ser aliè a la violència que se’ns ha imposat als carrers. Poques hores després de la sentència, Jaume Cela, mestre de mestres, escrivia al Diari de l’Educació l’article més curt que mai hagi escrit: “Serà difícil, molt difícil, explicar Montesquieu, conversar sobre la separació de poders a les aules de secundària o a la universitat. Molt difícil però necessari, perquè l’educació o és crítica o no és educació. O té la vida com a marc de referència, el temps que ens toca viure, o ja em direu de què hem de parlar a les aules”.

En efecte, caldrà entomar el repte, i hi ha moltes veus que avui emfasitzen la importància d’educar en l’esperit crític, la responsabilitat comuna, la cura dels uns pels altres, el respecte mutu i la resistència. En definitiva, l’educació en valors i per a la democràcia amb la plena consciència que els drets mai no s’han assolit definitivament sinó que cal lluitar per ells cada dia. I també n'hi ha que subratllen la importància de l’educació emocional, aquella que ens ha d’ajudar a reconèixer les emocions, els impulsos i les nostres accions per a un control més gran.

La crisi de la política –o la seva absència– ens ha dut a la situació en què ens trobem. Menys política significa sempre més violència. N’hi ha que portem cinc nits de vetlla a sota del maleït helicòpter, sentint trets als carrers i patint pels fills i filles. En què pensem? Jo vaig poder visitar i conversar amb en Jordi Cuixart a la presó. No m’oblido de com parla i se li il·lumina la cara quan explica que no podia suportar les hores quan el tancaven al calabós de Madrid, fins que va començar a fer meditació. Amb un somriure còmplice deia: “El guardià que et ve a buscar després d’hores de calabós a les fosques al·lucina quan et veu sortir amb un somriure d’orella a orella. Des de les primeres experiències de calabós, faig cada dia dues hores de meditació que em permeten resistir, estar fort, mantenir l’esperança”.

Com s’educa per beure les dosis necessàries del silenci que ens caldrà per resistir?

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF