Creix el sofriment dels refugiats sirians

Des del 2007 he estat cinc vegades a l'Iraq, però mai havia vist res semblant al sofriment que hi he trobat ara.

He visitat els campaments i assentaments improvisats on els iraquians desplaçats i els refugiats sirians busquen desesperadament una protecció contra els enfrontaments que han convulsionat la regió.

Durant prop de quatre anys, la guerra ha desarrelat gairebé la meitat dels 23 milions d’habitants que constitueixen la població siriana. I dintre del mateix Iraq, més d’un milió de persones han hagut de fugir dels conflictes i del terror desfermats pels grups extremistes. Aquests refugiats i desplaçats han sigut testimonis d’una brutalitat indescriptible. Els seus fills no van a l'escola, lluiten per sobreviure envoltats de violència per tot arreu.

Fa molts anys que visito campaments i sempre faig el mateix: m’assec en una tenda de campanya i escolto les històries que m’expliquen. M’esforço per fer-los costat. Per dir-los alguna cosa que expressi solidaritat i donar-los algun consell que els conforti. Aquesta vegada, però, m'he quedat sense paraules.

Què li dius a una mare que t’explica, amb les llàgrimes que li llisquen galtes avall, que la seva filla està en poder de l'Estat Islàmic, i que ella també voldria estar-hi? Diu que, encara que la violessin o torturessin, s’estima més això que no pas estar allunyada de la seva filla.

Què li dius a una nena de 13 anys que et descriu els llocs coberts on vivien ella i les altres, i d’on els homes les van obligar a sortir, de tres en tres, per violar-les? El seu germà, quan se’n va assabentar, es va suïcidar.

Com pots parlar quan una dona de la teva edat et mira als ulls i et diu que van assassinar tota la seva família davant seu, i que ara viu sola en una tenda de campanya, on sobreviu amb unes racions de menjar mínimes?

A la següent tenda de campanya vaig conèixer a una família amb vuit fills. No tenien pares. Al pare el van matar. La mare ha desaparegut, probablement la van capturar. El germà de 19 anys manté la família tot sol. Quan comento que és una gran responsabilitat per a la seva edat, es limita a somriure i passa el braç per l’esquena a la seva germana petita. Em diu que està content de poder treballar i ajudar-los. Ho diu de debò. Aquest noi i la seva família són una esperança de cara al futur. Van endavant contra vent i marea.

Res no et prepara per a la realitat de tanta misèria humana: per a les històries de sofriment i mort, per a la mirada de nens famolencs i traumatitzats.

Qui els pot culpar per creure que els hem abandonat? Només els donem una petita part de l'ajuda humanitària que necessiten. Des que, fa 12 mesos, es va trencar el procés de Ginebra, no s’ha avançat gens ni mica en les iniciatives per posar fi a aquesta guerra. Síria està en flames, i hi ha zones de l'Iraq completament paralitzades pels combats. Molts països els han tancat la porta. No tenen cap lloc on anar.

Els veïns de Síria han acollit 4 milions de refugiats, però estan arribant al límit de la seva capacitat. Els refugiats sirians representen ara el 10% de la població de Jordània. Al Líban, una de cada quatre persones és ara siriana. Aquesta gent necessita menjar, habitatge, educació, salut i feina. I això vol dir que la població local disposa de menys recursos. Països molt més rics es podrien enfonsar sota una pressió com aquesta.

Les històries de terrorisme, les bombes de barril i les matances han esdevingut esgarrifosament familiars. Tenim la forta temptació de tancar-nos en nosaltres mateixos i de centrar-nos en els nostres problemes.

Però el fet és que no ens podem aïllar d’aquesta crisi. L'extremisme s’estén, creix el nombre de combatents estrangers, ens amenaça un nou terrorisme... només la fi de la guerra de Síria començarà a canviar el curs dels esdeveniments i podrem resoldre els problemes. Si no, l’únic que farem serà posar-hi pedaços.

El que està en joc no és només la vida de milions de persones i el futur del Pròxim Orient, sinó també la credibilitat del sistema internacional. ¿Quina imatge dóna del nostre compromís amb els drets humans i del nostre sentit de la responsabilitat el fet que tolerem els crims contra la humanitat perpetrats cada dia a Síria i l'Iraq?

Quan, després de la Segona Guerra Mundial, es va crear l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), l’objectiu era ajudar la població a tornar a casa després del conflicte. L’ACNUR no es va fundar per alimentar, any rere any, una gent que potser mai podrà tornar a casa; una gent amb fills apàtrides i amb un país que potser mai més tornarà a veure la pau. Però avui aquesta és la situació: hi ha 51 milions de refugiats, que demanen asil i desplaçats per tot el món, molts més que en cap altre moment de la història de l'organització.

Hem d’enviar molts més mitjans als països veïns de Síria per ajudar-los a suportar la feixuga càrrega de milions de refugiats. Les crides humanitàries de les Nacions Unides no tenen prou finançament. Els països de fora de la regió han d'oferir asil als refugiats més vulnerables amb necessitats de reassentament: per exemple, les víctimes de violació o tortura. I, sobretot, el conjunt de la comunitat internacional ha de trobar la manera d’arribar a un acord de pau. No n'hi ha prou amb la defensa dels nostres valors a casa, als nostres diaris i a les nostres institucions. També hem de defensar-los als camps de refugiats del Pròxim Orient i a les ciutats desertes i en ruïnes de Síria.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF