La política cultural del futur

Tinc la convicció que la nova situació política iniciada a Catalunya d’ençà de la crisi de l’Estatut determinarà també profundament la política cultural del futur.

Per explicar-me millor faré servir un guió simple de quatre estadis que ajudarà a entendre d’on venim i cap on sembla que anem. El dos primers estadis polítics històricament ja desenvolupats en el seu moment van ser expressats per Jordi Pujol amb el nom de fer país (des de la societat civil, en ple franquisme i amb un país desfet) i fer política (autonòmica, des dels inicis de la transició democràtica). Des del 2012 hem entrat en un tercer estadi, denominat per Artur Mas fer estructures d’estat, que s’anuncia com a preàmbul del quart estadi, el fer estat. Aquesta visió esquemàtica dels estadis no pretén dir que la tasca de fer país no continuï sent vigent, necessària i complementària de les altres, o que durant el període autonòmic del fer política algunes iniciatives i actuacions de la política cultural no tinguessin ja plena vocació i rang d’estructures d’estat.

En els dos primers estadis esmentats la cultura va ser concebuda com a pilar decisiu de la història dels catalans, factor de la seva identitat col·lectiva i element clau d’integració, desenvolupament i progrés per a tothom. Els consellers Max Cahner, Joan Rigol, Joaquim Ferrer, Joan Guitart, Joan Maria Pujals, Jordi Vilajoana, Caterina Mieras i Joan Manuel Tresserras van protagonitzar la gestió de la política cultural d’aquesta etapa. Les estratègies fonamentals que es volien desenvolupar responien a accions els noms de les quals eren recuperació, reconstrucció, normalització, modernització, institucionalització, administració, finançament, subvenció, creació d’infraestructures, legislació..., que van acabar consolidant-se immediatament després en grans línies d’actuació basades en la conservació (recuperació, documentació, protecció) del patrimoni cultural, la formació i la recerca, la promoció i legitimació de la creació cultural, la difusió i projecció cultural, l’accés i la participació en l’activitat cultural, la producció de projectes culturals o la prescripció del consum cultural, entre d’altres.

En el context mundial que arriba, la cultura esdevindrà un eix geoestratègic fonamental de les potències internacionals, especialment de les petites i mitjanes

La qüestió que cal plantejar ara és, en el nou estadi de fer estructures d’estat, protagonitzat en el temps pels consellers Ferran Mascarell i Santi Vila, ¿com caldria concebre la cultura i els seus nous rols? La meva opinió és que, en el context mundial que arriba, la cultura esdevindrà un eix geoestratègic fonamental de les potències internacionals, especialment de les petites i mitjanes. En aquest nou eix geoestratègic la cultura anirà vinculada, com la recerca, el desenvolupament i la innovació (i també la diplomàcia, les comunicacions estratègiques, l’assistència estrangera, l’acció civil i la reconstrucció o l’ajuda al desenvolupament econòmic), al soft power, és a dir, al desenvolupament d’un poder de projecció, persuasió i admiració prou potent per atreure (a més de turistes) gent amb talent, classe creativa, professionals del coneixement, innovadors, estudiants d’arreu del món, investigadors, artistes, professionals de les indústries culturals.

El poder tou es troba amb seriosos problemes -com reconeix el Real Instituto Elcano que li passa a la marca Espanya- quan la política, la cultura o els valors del país produeixen repulsió o rebuig en els altres en lloc d’atracció. Suïssa, Israel, Suècia, Finlàndia, Islàndia, Corea del Sud o Dinamarca ja estan apostant clarament pels efectes positius del soft power. Hi ha la convicció que, en el futur, el capital humà i creatiu estarà més dispers i la (bona) gestió de relacions serà tan rellevant o més que l’acumulació de força.

Si finalment es constitueix com a nou estat, Catalunya haurà de convertir-se en un estat cruïlla on conflueixin i col·laborin talents de tot el món

Si finalment es constitueix com a nou estat, Catalunya haurà de convertir-se en un estat cruïlla on conflueixin i col·laborin talents de tot el món. Les famílies amb ganes de prosperar hauran de voler enviar els seus fills a les nostres universitats, els joves més creatius hauran de tenir el somni de treballar amb els nostres músics, pintors, escriptors, dramaturgs, gastrònoms, directors de cinema, etc., i el país haurà de poder projectar al món una marca de qualitat relacionada amb el poder cultural. Per aquesta raó, al nou estat cruïlla, les funcions i les accions de la política cultural canviaran. Al costat del manteniment i la millora de les velles funcions, ara caldrà incorporar paraules que designen noves accions, com cooperació, col·laboració, coordinació, gestió relacional, integració, transversalitat (de sectors, de territoris, d’institucions, d’administracions), internacionalització, descentralització, digitalització, priorització, innovació…

“Les potències del futur seran els imperis de la ment”, va dir Churchill el 1943. En el nou món global-digital la capacitat d’interactuar i influir en milions de persones arreu del món ha augmentat enormement. Però els intents repetits de voler manipular les informacions o instrumentalitzar les arts al servei d’una ideologia sempre han fracassat. En canvi, la cultura, en tota la seva vitalitat i lliure expressió, ha esdevingut el canal ideal per connectar amb grans audiències globals i influir en la gent en un nivell emocional profund. Es tracta, doncs, d’una excel·lent eina i oportunitat per a Catalunya.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF