Trump: el lideratge (també) és això

Després de la sorprenent victòria electoral de Donald Trump, hi ha un interès més que justificable per entendre les claus del seu lideratge. A l’hora d’analitzar-lo és important, però, diferenciar entre les competències de lideratge que es posen en joc en la campanya electoral, que té com a objectiu atreure els vots dels ciutadans, i les competències de lideratge derivades de l’acció de govern. Malgrat la importància de les propostes electorals, en la cursa presidencial és més rellevant la personalitat i el caràcter dels líders, la capacitat de connectar amb l’electorat. En canvi, un cop escollits presidents, els factors clau del lideratge es concentren en el coneixement i l’expertesa per assolir els objectius o en els resultats obtinguts en la política local i internacional. En el llegat i balanç del lideratge d’Obama, per exemple, pesaran molt més aquests segons aspectes.

Tornem, doncs, a la victòria de Trump i el seu lideratge. Trump presenta una personalitat forta: és directe, intimidador, intransigent, enèrgic, exitós, guanyador, segur d’ell mateix, amb alta determinació, molt orientat a resultats. S’autodefineix com a home d’acció i de negocis. Té l’autenticitat de qui no divaga, de qui no té pèls a la llengua, de qui evita els eufemismes i la hipocresia del que és políticament correcte. La seva comunicació és directa i sovint grollera. És antisistema, fins i tot és anti Partit Republicà. És només ell. Però, tot i així, a les primàries republicanes va derrotar fins a 16 rivals.

Connecta amb una emocionalitat ambiental de molts dels seus compatriotes. Ensuma i descriu molt bé la situació econòmica i política (per a alguns podrida) que viu el seu país i les noves amenaces externes que hi irrompen. Ho denuncia, assenyala els culpables, els insulta i fa augmentar encara més la ira ciutadana. Així, no només connecta i reactiva aquest estat emocional col·lectiu sinó que el verbalitza: “Ara mateix el nostre país és percebut com a feble... Com un país al qual la resta del món escup”.

En acabat, canalitza aquesta ira que ell mateix ha desvetllat i integra tots els seus afluents: el (re)sentiment profund, un estat d’ànim d’abandonament, el descontentament amb la vella política, la desconfiança envers el govern, el malestar derivat de la sensació individual i col·lectiva de declivi, la por davant les amenaces terroristes, etc.

Personalitza aquest estat d’ànim en la classe treballadora majoritàriament blanca, una franja de votants especialment sensible a l’impacte negatiu de la crisi econòmica, a la pèrdua d’autoestima i a la sensació d’una progressiva exclusió dins del seu propi país. I aconsegueix mobilitzar-la, concentrant el seu vot.

No rebutja la confrontació (interna o externa) sinó que es presenta com a bel·ligerant, dominant, primari, prometent una plena seguretat en les seves futures accions i resultats. Ofereix, en definitiva, la possibilitat de recuperar l’autoestima perduda. Tot el que avui consideraríem les clàssiques vulnerabilitats dels líders (arrogància, narcisisme, vanitat, autoritarisme, grolleria, mascle alfa) ho converteix en fortaleses. Hom diria que els pobles que se senten febles reclamen líders forts, malgrat que el preu a pagar sigui la subordinació, l’obediència immediata, la submissió a les seves idees o propostes. Pot semblar paradoxal, però si llegeixen la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx ( Temps de segona mà. La fi de l’home roig ) veuran que Putin desperta avui aquesta mateixa admiració entre els russos: l’enyorança i l’esperança de recuperar aquells temps en què el seu país era temut i respectat. “Hi havia un país immens, un país que va guanyar una guerra espantosa, i aquest país s’està enfonsant”. “Ara som febles i ens han relegat immediatament a la perifèria, perquè som un país de tercera categoria, un país vençut”.

Igual que Putin, el lideratge fort de Trump ha apel·lat a l’orgull i ha recordat els moments èpics de la història nacional prometent nous temps de glòria, l’Amèrica gran. El seu missatge connecta amb la descripció d’un passat ordenat, simple i clonable. No hi fa res que el candidat hagi mentit (PolitiFact, guanyadora del premi Pulitzer, ha demostrat que, durant la campanya, el 60% de les afirmacions de Trump eren falses). Molts nord-americans volien creure i necessitaven creure algunes d’aquestes mentides.

Just, doncs, quan els trets dels lideratges autocràtics semblaven obsolets, tornen per la porta del darrere. I no només als EUA. El prototipus és ranci però molt conegut a casa nostra, sobretot en el món dels negocis i de l’Íbex-35: home, blanc, vell, director executiu, amb vestit i corbata, enfilat al capdamunt de la piràmide, amb mentalitat d’ordeno i mano i que entén o percep el país com una companyia.

En el lideratge dominant de Trump hi nia el narcisisme. No és nou. Ha estat un tret freqüent de molts líders fins a finals dels 90. Com podem comprovar aquest narcisisme? Intentin respondre a aquestes preguntes. ¿Demostra menyspreu quan escolta els adversaris o no els escolta? ¿Interromp constantment quan li toca de parlar a l’altre? ¿És un cregut, s’admira a ell mateix, se sent brillant, escollit, especial, no té noció del límit, li molesta que la seva presència passi desapercebuda? ¿Expressa públicament i verbalment el seu enuig? ¿S’irrita amb facilitat davant d’obstacles insignificants? ¿És incapaç d’admetre errors, odia estar equivocat? ¿Mai es disculpa? ¿Pretén tenir ell totes les respostes o es considera expert en tots els temes? ¿No confia en ningú? ¿És venjatiu amb els oponents? Davant de problemes complexos, ¿ofereix solucions ràpides i simples? ¿És impulsiu, li agrada prendre riscos desmesurats? ¿Té un comportament sexual inadequat? ¿No suporta perdre mai i està disposat a fer trampes per guanyar? Si la majoria de les respostes són afirmatives és que som davant del que John Gartner, professor de psiquiatria de la Universitat Johns Hopkins, anomena una hipomania, una forma de mania lleu, un estat subclínic de malaltia, molt freqüent en homes exitosos o amb poder.

Al meu parer, els casos d’Obama i Trump exemplifiquen a la perfecció les llums i les ombres del lideratge. Pot servir per intentar cohesionar i mobilitzar la gent a la recerca d’un objectiu admirable o pot activar els seus pitjors instints i esvalotar els seus dimonis fent aflorar les seves tendències més autoritàries. Sí, val la pena recordar-ho i aprendre’n la lliçó; el lideratge també és això.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF