Nacions resilients

Des de la crisi de Lehman Brothers el setembre del 2008, fins fa ben poc –quan s’ha posat en marxa la producció de petroli barat gràcies al fracking i quan la reactivació de l’economia nord-americana ja és un fet– la paraula de moda entre els politòlegs als EUA era decadentisme ('declinism'). El president Obama ha hagut d’aguantar impassible una llarga llista de prediccions, profecies i mals auguris continguts en llibres amb títols ben expressius, com ara: 'El declivi de l’imperi americà', 'Decadència i caiguda d’Amèrica', 'La fi de l’era americana', 'El món post-americà', 'Quan els gegants cauen', etc.

Molts d’aquests llibres aprofundien en unes ferides ben conegudes pel president, ja que en bona mesura van ser l’herència enverinada rebuda de l’anterior administració republicana. El gener del 2009, quan arriba a la Casa Blanca, Obama ha de fer front a un deute de guerra (Af-Pak i l'Iraq) de prop de 4 bilions de dòlars, és a dir, gairebé quatre vegades més del cost total dels EUA en la segona guerra mundial o l’equivalent del PIB espanyol dels darrers tres anys mig. I a més del cost econòmic, calia afegir-hi el cost moral i reputacional derivat d’una pèrdua gravíssima de credibilitat estesa a tot el món. Un dels millors pensadors geopolítics nord-americans, Z. Brzesinski, arribarà a escriure que la guerra (de l'Iraq) havia ocasionat un dany desastrós al prestigi dels EUA al món. “La credibilitat global de l'Amèrica del Nord ha quedat feta miques. Fins al 2003, el món estava habituat a creure la paraula del president nord-americà”.

A aquestes dues herències, caldria afegir-hi encara la crisi creditícia i hipotecària iniciada l'agost del 2007 quan els bancs centrals van haver d'intervenir per proporcionar liquiditat al sistema bancari. Estem parlant d'un tsunami que es va emportar, només als EUA, prop de 300 bancs d'inversió, que va enfonsar la borsa de Nova York i que va provocar una recessió global que afectaria a la majoria d'estalvis personals, a la pèrdua massiva d'ocupació i habitatge i a un augment espectacular de la pobresa. Obama va haver d'intervenir-hi injectant centenars de milers de milions de dòlars per salvar algunes d'aquestes entitats, comprant a través de la FED 300.000 milions de dòlars en valors del Tresor i 1,25 bilions en actius recolzats per hipoteques.

En definitiva, la hipòtesi “decadentista” tenia base. Perquè mentre tot això passava als EUA, la Xina, que havia estat admesa a la OMC l’11 de desembre del 2001 (tres mesos després dels famosos atemptats) no havia parat de créixer. Des del gener del 2008 en endavant, si hom mira les declaracions de diversos experts mundials, del Fòrum de Davos a George Soros, de Peer Steinbrück (exministre de Finances alemany) fins a John Gray, de Fareed Zakaria (Newsweek) fins a G. Rachman (Foreign Policy) tots compartien la mateixa conclusió: el guanyador de la crisi econòmica global és la Xina, i aquest país esdevindrà no més enllà del 2030 el líder del nou ordre mundial. No cal dir que el primer de detectar aquesta feblesa nord-americana va ser Vladímir Putin, que, des de la invasió d’Ossètia del Sud i Abkhàzia (agost del 2008) fins a episodis més recents com la concessió d’asil a Edward Snowden (juny 2013), el suport militar al règim sirià de Baixar al-Assad (novembre 2013), l’ocupació de Crimea (febrer 2014) o l’actual intent d’ocupació de Donetsk, a Ucraïna, no ha parat d’aprofitar-se’n, tot sabent que Obama tenia molt poca capacitat de resposta.

D’aquests episodis recents prou coneguts podríem elucubrar sobre si la predicció sobre la Xina la podem donar per bona o si, com suggereix el mateix Brzezinski, ja no tornarem mai més a veure una única superpotència global i el món esdevindrà com més va, més multipolar. Des del punt de vista geopolític, aquestes anàlisis són apassionants, però no són la raó per la qual he volgut avui escriure sobre aquest tema. La raó és una altra, compartida a la vegada per demòcrates i republicans. Té a veure, fonamentalment amb l’esperit vital i anímic amb què els nord-americans estan donant resposta a la profecia decadentista. Robert Kagan, per exemple, un dels pensadors 'neocon' més brillants i profund coneixedor de la realitat dels europeus, potser comparant-se amb ells, escriurà: “El declivi no és una realitat, és una opció. Si creiem en el declivi, acabarem veient-lo arribar”. De manera semblant, Obama i Hillary Clinton tampoc acceptaran el declivi com una opció, sinó que amb total audàcia decidiran competir contra la Xina en el seu propi terreny de joc. “El futur de la (geo)política es decidirà a l'Àsia, no a l'Afganistan o a l'Iraq, i els Estats Units estaran just al centre de l'acció”, afirmarà H. Clinton. Podran guanyar o perdre, però sens dubte sortiran a guanyar. Com a europeus o, si més no, com a catalans, hauríem d’aspirar també a ser una nació resilient. “Qui no lluita ja ha perdut", va dir fa un temps el president Mas. Fins ara, hem lluitat per no perdre, però mai ens hem atrevit a lluitar per guanyar. La lliçó dels nord-americans és que qui no surti a guanyar ja ha perdut. L’estratègia resistencial i melancòlica a la europea és el camí segur cap a la decadència. Sortir a guanyar implica un estat d'ànim, una actitud vital col·lectiva i una força de voluntat i creativa totalment diferents. La de les nacions resilients.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF