Il·legal però legítim

Com ja és sabut, el PP -que governa amb majoria absoluta a l’estat espanyol- va tramitar de manera urgent dimarts passat al Congrés una proposició de llei de reforma del Tribunal Constitucional per permetre a aquesta instància judicial multar i fins i tot suspendre els funcionaris i governants que no compleixin les seves sentències i resolucions, una iniciativa pensada expressament per a un possible escenari de declaració unilateral d’independència a Catalunya. Amb la tramitació d’urgència pretenen evitar que s’hi hagin de pronunciar de manera preceptiva el Poder Judicial, el Consell d’Estat i el Consell Fiscal. ¿Aquest (ab)ús de la llei és legítim?

Convé recordar que els estats nació, tots els estats nació actuals, són reconeguts internacionalment no pel fet de ser autèntics estats de dret o per ser democràtics, justos o respectuosos amb els drets fonamentals de les persones sinó pel simple fet de ser-ho, perquè han aconseguit imposar -fins i tot per la via repressiva- un ordre polític i jurídic en un àmbit territorial concret. És a dir, no són reconeguts pel fet de ser estats de dret sinó pel fet de ser estats de fet.

Ara bé, tots els estats -si volen assegurar la seva continuïtat- necessiten i aspiren a tenir uns nivells alts d’obediència i adhesió de la ciutadania. Alguns, els estats més autoritaris, ho aconsegueixen per la via de la coerció (el que Joseph Nye anomena hard power ) i altres, especialment els democràtics, ho intenten aconseguir per la via de la convicció (o soft power ), o per una combinació de les dues vies.

La via coercitiva o de la força pot assegurar momentàniament l’obediència al compliment de les lleis de l’estat però el seu manteniment és summament costós. La via de la convicció, en canvi, aspira a aconseguir que la majoria de ciutadans -veient que les lleis estatals són bones i justes i afavoreixen la llibertat, la igualtat o el benestar- li donin la seva adhesió o acceptació. Per aquest motiu, el jurista espanyol Francisco Murillo afirmava que “un poder és legítim quan obté obediència sense necessitat del recurs a la força”.

Per tant, quan un estat nació té un ampli suport popular diem que està legitimat. Tots els estats tenen i imposen una legalitat però no tots disposen de la mateixa legitimitat. Sovint els governs autoritaris intenten sacralitzar o absolutitzar la legalitat vigent fent veure, parafrasejant Hegel, que el que és legal és (per sempre) legítim. Però, evidentment, això no és així. La legitimitat, com la confiança, s’obté però també es perd. Quan augmenten la desafecció, la indignació o el malestar ciutadà augmenta també la deslegitimació de l’estat. Per aquest motiu els estats democràtics són especialment sensibles i amatents a intentar corregir les causes que provoquen aquesta deslegitimació. És justament aquesta constant tensió entre legalitat i legitimitat el que permet als estats democràtics de dret anar ajustant, evolucionant i millorant el contracte social i les lleis establertes amb els ciutadans per fer-les més justes. ¿Per què, si no, la gent acceptaria deixar-se dominar si la legalitat fos considerada injusta o perjudicial o estigués basada en l’opressió i l’explotació? Amb el seu propi argot, Max Weber ho argumentava així: “La legitimitat d’un ordre de dominació es mesura per la creença en la legitimitat dels sotmesos a aquesta dominació”.

La pregunta és què passa quan una part rellevant dels ciutadans sotmesos deixen de creure o de considerar legítima aquesta dominació i quan l’estat democràtic decideix no tan sols no millorar la llei sinó fins i tot endurir-la contra aquests ciutadans. ¿Ha d’imposar-se la legalitat vigent, encara que es consideri clarament deslegitimada, o els ciutadans tenen dret a desobeir-la? El meu parer és que quan algú va contra la llei comet delicte, però quan la llei va expressament en contra d’una part concreta i significativa dels ciutadans la llei no és legítima. No estem dient que la llei pugui ser adversa a les aspiracions dels ciutadans (això passa molt sovint) sinó que de vegades arriba a ser clarament contrària a les seves vides, als seus béns i al seu benestar. Quan un individu s’aparta de la llei hem de pensar en el delicte. Quan ho fan milions d’individus hem de repensar la llei.

La legitimitat en estats democràtics avançats es basa en la idea que la legalitat és l’expressió de la voluntat popular. Per aquest motiu, en els sistemes democràtics basats en la sobirania popular la legalitat mai no s’absolutitza, dogmatitza o sacralitza sinó que es manté oberta al canvi mitjançant l’exercici constant de la crítica. (Per cert, això no ho dic només jo, ho deia el jurista Elías Díaz a començaments dels anys 80 apel·lant a l’aportació que el socialisme podia fer a la millora de l’estat de dret. No sé què en pensaria avui Felipe González, per exemple.)

Quan l’estat està legitimat hi pot haver un fonament ètic per a l’obediència al dret. Ara bé, quan l’estat es deslegitima, perquè el dret suposa una negació de la llibertat individual, social o nacional, també hi ha un fonament ètic per a la no-obligació d’obeir o fins i tot per a la desobediència. Aquest és, al meu parer, part del drama institucional que actualment estan vivint Espanya i Catalunya. El govern espanyol continua defensant la validesa última i inqüestionable de la llei vigent, fent-ne sovint una lectura restringida o retrògrada. El govern català i els moviments sobiranistes constaten (almenys des de la sentència del TC el juliol del 2010) un clar distanciament del pacte original signat en la Constitució espanyola del 1978 i defensen una nova legitimitat, expressada en el seu Parlament, per poder ser escoltats en una consulta en relació amb la continuïtat o no del pacte polític establert amb Espanya. Negar la capacitat dels catalans per escollir públicament i democràticament el que volen ser com a ciutadans en plenitud de drets sembla ara per ara il·legal, però molts ho consideren legítim. Els resultats de les eleccions en clau plebiscitària del 27-S permetran visualitzar d’una manera més clara quin és el nombre real de ciutadans catalans favorables a la nova legitimitat. D’aquí la seva importància i la seva excepcionalitat.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF