COMMEMORACIÓ

El germen de les confluències d’esquerres fa vuitanta anys

El PSUC, nascut com a partit de classe, va ser pioner en el reconeixement de la sobirania catalana

Amb aquest títol, “El millor partit de Catalunya”, la revista Nous Horitzons ha dedicat un número especial a commemorar el 80è aniversari de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Més de quaranta persones analitzen l’ADN del partit i les empremtes que ha deixat en la cultura política catalana i en la transformació social del país. Val la pena destacar l’entrevista amb Xavier Domènech amb l’esguard al PSUC del segle XXI, en la qual el cap de colla d’En Comú Podem reconeix el paper de gran príncep (tot manllevant el concepte gramscià que identifica el príncep modern amb el partit polític) que ha jugat el PSUC al llarg de la història de Catalunya.

Tot sovint pensem que, davant dels grans esculls de les confluències actuals, la creació del PSUC va ser bufar i fer ampolles. A l’altell del Bar del Pi de la plaça de Sant Josep Oriol, el 23 de juliol del 1936 -avui fa vuitanta anys- s’hi asseien persones de cultures polítiques ben diverses. Poques coses tenien en comú un conseller de la Generalitat com Joan Comorera amb un jove de 27 anys com Pere Ardiaca, que dirigia el grupuscular i sectari Partit Comunista de Catalunya. L’originalitat del naixement del PSUC no rau en les habituals escissions sinó en la confluència de diverses organitzacions marxistes, socialistes i comunistes, de sobirania catalana i lligades amb partits estatals.

El PSUC serà fill, així mateix, del frontpopulisme i de la polarització internacional entre feixisme i antifeixisme. Els joves que havien constituït les JSUC, l’abril del 1936 (els militants de les quals serien els protagonistes de la direcció i l’organització del partit durant la llarga nit franquista), van empènyer de valent. L’esclat de la guerra va accelerar un procés que s’anava covant feia mesos. Avui l’accelerador de la confluència dels comuns és, de ben segur, el consens electoral aconseguit en les dues últimes eleccions generals, on s’han endut la victòria a Catalunya.

Dos dies abans de l’acord fundacional, sortia el primer número de Treball, subtitulat com a Diari dels treballadors del camp i de la ciutat i que ha esdevingut una de les publicacions en català més veteranes. Treball ha estat una eina de formació i foment lingüístic del català per a milers de dirigents dels moviments socials de casa nostra, molts d’ells de llengua materna castellana. Destaca, en aquest sentit, la tasca sorda i costant de persones com Francesc Vallverdú i Enric Vives.

Pluralitat interna

El PSUC va néixer com un partit de classe, dels treballadors, i amb el pas del temps -i els canvis socials del país-, aniria ampliant la seva centralitat al conjunt d’assalariats, professionals i intel·lectuals (les anomenades forces del treball i de la cultura). El PSUC no ha estat mai un partit de pijos. Durant l’antifranquisme hi van fer costat fills de casa bona -tant de bo n’hi haguessin hagut més-, però la composició social del partit era obrera i popular. El millor cartell del PSUC rebla el clau: “Mis manos, mi capital, mi partido ”.

La formació va gestar-se i créixer com un partit nacional, d’una catalanitat insubornable i d’una defensa aferrissada de la sobirania nacional i de les institucions d’autogovern. Pere Calders recordava en el cinquantè aniversari el seu compromís militant: “El PSUC oferia a aquesta joventut [nacionalista] el principi de l’autodeterminació dels pobles com a punt essencial del seu programa i la promesa de lluita per aconseguir que les llibertats socials i nacionals formessin part d’un mateix projecte de futur [...]. El PSUC ha contribuït al desvetllament d’una consciència oberta a la comprensió, que no hi pot haver llibertat nacional sense justícia social”.

La concepció nacional sobirana del PSUC va lligada a una aposta fraternal amb la resta de pobles d’Espanya i del món. De fet, seria reconegut com la secció catalana de la Internacional Comunista trencant d’aquesta manera el principi d’una sola secció per a cada estat. Joan Comorera, en qualitat de secretari general del PSUC, signaria l’acta de dissolució de la IC, l’any 1943, en un dels documents internacionals de més rellevància de reconeixement de la sobirania catalana. Avui els organismes polítics dels quals participa ICV (Izquierda Unida, Podem, grup Verd del Parlament Europeu i l’esquerra llatinoamericana) reconeixen el dret a decidir català.

El PSUC va néixer com a partit de lluita, però també de govern. De combat i d’organització col·lectiva. De la protesta i de la proposta. El PSUC ha excel·lit en la gestió municipal i vindica amb orgull (a través d’ICV) la seva participació -assumint totes les insuficiències i mancances- en els governs d’esquerres de Generalitat. La regeneració democràtica i la transformació social comença al carrer, però ha de continuar a les institucions. Una lliçó ben apresa pels comuns.

Empremtes de futur

El PSUC va convertir-se en el pal de paller de la lluita antifranquista. El Partit, sense més adjectius. Les empremtes del PSUC les podem trobar en la creació i impuls de nombroses organitzacions: la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, l’Assemblea de Catalunya, la FAVB, Cristians pel Socialisme, Unió de Pagesos, l’Associació d’Expresos Polítics, Dones del 36...

L’herència del PSUC la trobareu quan aneu al CAP o a l’escola pública amb el català com a llengua vehicular i en una tirallonga de persones que desborden aquest espai i que només s’escolen alguns noms que ja no són entre nosaltres: Gregorio López Raimundo, Teresa Pàmies, Agustí Centelles, Cipriano García, Manuel Sacristán, Antoni Gutiérrez Díaz, Jordi Solé Tura, Manuel Vázquez Montalbán, Montserrat Roig, Alfonso Comín, Ovidi Montllor, Miquel Martí i Pol, Antoni Farrés, Miquel Caminal, el Capitán Trueno... I Neus Català, encara ben viva!

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF