Com som de pròspers?

Fa uns anys vaig tenir una conversa amb un diputat de Die Linke, el partit a l’esquerra dels socialdemòcrates alemanys. Era un home intel·ligent i informat. Però pel que fa a Catalunya la seva idea era l’estereotip habitual de Catalunya com la regió més rica d’Espanya. Estic convençut que no em va creure quan li vaig explicar que no era així. Li vaig enviar la documentació corresponent, però no va reaccionar. Encara deu pensar el mateix. És una percepció molt arrelada.

És cert que Catalunya és l’autonomia espanyola amb el PIB més elevat. És superior, per molt poc, al de Madrid. Però, naturalment, la prosperitat s’ha de mesurar en relació a la població.

Quina és la situació real? Anem a les dades oficials europees, publicades per l’Eurostat, i comparem primer estats. Com correspon, l’Eurostat publica les dades de renda per persona en termes d’igualtat de poder de compra (utilitza el que se’n diu purchasing power standard, PPS); és a dir, té en compte que un euro val més o menys segons el nivell de preus del que es pot comprar amb aquest euro. Amb dades de l’any 2016 i situant la mitjana de renda per persona de la UE a 100, el Regne d’Espanya estaria a 92, és a dir, un 8% per sota de la mitjana europea.

Passem ara a les regions. La UE és molt conscient que les polítiques de transferències han de discriminar entre regions d’un estat i, per tant, l’Eurostat també publica, en els mateixos termes, les dades regionals de renda per persona (per la desagregació regional coneguda com a NUTS 2, que coincideix amb les comunitats autònomes en el cas espanyol, i amb els lands en l’alemany). Posant, altra vegada, a 100 la mitjana de la UE, segons el Regional yearbook de l’Eurostat publicat el 2017, Catalunya se situa a 107, per sobre de la mitjana europea i de l’espanyola (que, recordem-ho, és de 92). Però no és la regió espanyola més pròspera. Per davant hi tenim Madrid, a 122; el País Basc, a 119, i Navarra, a 112. L’efecte capitalitat d’estat és molt fort a Europa (amb el súmmum de la regió de París, a dalt de tot d’Europa). Només a dos estats europeus la regió més pròspera no és la que inclou la capital: Alemanya i Itàlia.

Ara bé: la posició de Catalunya que es desprèn d’aquestes xifres no és acurada. Per una raó simple, però subtil. Las dades per a Espanya no tenen en compte les diferències de poder adquisitiu entre autonomies. L’Eurostat utilitza les dades que li proporciona l’INE, que mai ha calculat índexs regionals de nivell de preus. El que transmet a l’Eurostat és una mitjana espanyola. Fins al 2011 la Funcas (la institució de recerca de les caixes d’estalvis) en publicava una estimació. Ho va deixar de fer amb la crisi. Segurament eren dades massa delicades. Però no es poden posar barreres a la informació, i la recerca sobre el tema ha continuat.

L’any 2015 es va publicar la Monografia 17 del departament d’Economia de la Generalitat, escrita per quatre reputats professors universitaris (Àlex Costa, Jaume Garcia, Xavier López i Josep-Lluís Raymond). A partir d’una varietat d’estimacions indirectes els autors proposen, amb una metodologia rigorosa, un índex sintètic de nivell de preus per a les diferents autonomies. Aquest índex, amb un valor de 100 per a l’índex espanyol, donaria per a Catalunya un valor de 108 (dades del 2012). Per a Madrid seria de 114. En general, el nivell de preus és més alt en regions amb una renda personal més alta (és més car viure a Londres que no pas a Barcelona) i, per tant, tenir en compte aquest factor hauria de limitar la dispersió dels índexs regionals.

En conclusió: Catalunya estaria un 7% per sobre de la mitjana europea, quan se suposa que el nivell de preus a Catalunya és la mitjana espanyola. Però l’evidència apunta que aquest nivell de preus està un 8% per sobre de l’espanyol. Amb tota probabilitat, doncs, en termes de prosperitat a Catalunya estem, de mitjana, més o menys a la mitjana europea. No som, en el context europeu, particularment pròspers. El passeig de Gràcia no és Catalunya.

Aquestes xifres són importants. Per la percepció externa i perquè influeixen en les polítiques regionals europees. Cal insistir a la UE, en general, i a l’Eurostat, en particular, que la seva pròpia lògica estadística, i l’exigència de rigor que els caracteritza, demana que les diferències de nivell de preus de les autonomies espanyoles siguin tingudes en compte a les estadístiques. De fet, des del 2007 l’Eurostat demana amb insistència que l’INE (i els ens similars d’altres estats) proveeixi la informació rellevant. Cal que hi insisteixi més.