La nostra història passa ara per Berlín

Com era previsible, la persistència i la intensificació de la política repressiva estan fent impossible qualsevol plantejament de distensió. Un dels aspectes notables, i sorprenents, d’aquesta política és que el govern espanyol ha buscat la internacionalització del conflicte, per la via de l’euroordre i de la implicació d’Alemanya. Amb l’expectativa, esclar, d’una victòria rotunda. Ha sigut una jugada molt atrevida el resultat de la qual és incert.

Tot indica que les autoritats espanyoles han posat Alemanya al centre del conflicte deliberadament i sense avisar. El càlcul podria haver estat el següent. Alemanya no vol una altra Hongria o una altra Polònia. Per tant, encara que tingui alguns dubtes, preferirà mirar cap a una altra banda -és a dir, entregar el president Puigdemont- i fer veure que el Regne d’Espanya pertany al club de les democràcies immaculades. També hi hauria una diferència important entre Hongria-Polònia i Espanya. En el primer cas, el camí de la involució democràtica està acompanyat d’un euroescepticisme creixent; en el segon, en canvi, no és així. Espanya és sòlidament, fins i tot creixentment, proeuropea. Cert -continuaria el càlcul-, l’entrega de Puigdemont pot alienar un sector dels catalans. Però la no entrega pot fer el mateix per a un sector d’espanyols, i al cap i a la fi hi ha més espanyols que catalans. A més, el govern espanyol és un agent amb poder de decisió en una Unió Europea que està perdent el Regne Unit, que no pot comptar amb Hongria i Polònia i que ha vist, a les darreres eleccions, un distanciament d’una magnitud inesperada de la ciutadania italiana. En resum: el govern espanyol pot pensar que té prou trumfos a la mà per garantir que Alemanya faci el que li demana el jutge Llarena. N’hi podríem afegir un altre: en el conflicte actual, l’opinió pública alemanya és, a hores d’ara, de les tèbies cap a Catalunya.

Però les autoritats federals alemanyes, i la judicatura, no s’enfronten a una situació fàcil. La natura política de la demanda espanyola és evident, l’argumentari sobre la violència de l’independentisme fa de molt mal llegir, l’expectativa d’un judici just ha de ser dubtosa, l’ombra del cas Companys es farà sentir. No serà gens còmode per a les instàncies judicials alemanyes complir amb el que els demanen des d’Espanya. La seva irritació deu ser considerable.

Crec que les autoritats alemanyes intentaran sortir de l’atzucac en què se’ls ha ficat negociant. És a dir, exploraran amb el govern espanyol la possibilitat d’obtenir un quadre de garanties per al que pugui succeir, en termes de càrrecs i de condemnes, en un judici a Espanya. Serà interessant veure si el govern del PP aprofita l’oportunitat per rectificar i prendre el camí de la distensió: al cap i a la fi, la trajectòria que ha anat seguint el porta a l’autodestrucció a benefici de Ciutadans. I veurem també, si fos el cas, si té capacitat per adoptar un compromís creïble. Tot plegat dubtós, però ja es veurà. La meva opinió és que si des d’Espanya es manté la línia dura, o no es poden oferir garanties efectives, Alemanya no entregarà el president Puigdemont.

El govern alemany, la judicatura alemanya, el govern espanyol i la judicatura espanyola no són els únics actors d’aquesta negociació tàcita. Convé que els actors catalans també hi siguin. El que no convé: perdre els nervis. Qualsevol sensació de desordre ens va en contra. No s’obtindrà res, ans al contrari, de tallar carreteres. Ara és, en tot cas, l’hora d’insistir en el tret distintiu i exemplar del moviment sobiranista: les mobilitzacions legals, ben organitzades, massives, pacífiques i gens disruptives. Ressonaran amb força en una Alemanya a la qual el govern espanyol ha fet difícil mirar cap a una altra banda. Mentre es descabdelli l’episodi alemany no val la pena dirigir esforços cap a les autoritats espanyoles; és millor ignorar-les. La nostra història passa ara per Alemanya. I és a Berlín que ens hem d’adreçar, des dels moviments socials i des de les formacions polítiques. És ben cert que les circumstàncies no ajuden a la participació dels nostres dirigents en la negociació, soterrada però molt real, que podria obrir-se. Però ho hauran de fer, ja sigui des del Parlament, ja sigui des de la presó. En tot cas, n’hi ha un de molt ben situat per fer-se sentir a Alemanya: el president Puigdemont mateix.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF