Les municipals, Valls i la repressió

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

Es fa difícil avaluar, en la perspectiva de les properes eleccions municipals a Barcelona, l’efecte de la candidatura de Valls. Però ho hem d’intentar. És una opció seriosa que no s’esvairà amb quatre comentaris despectius, sobretot si Valls actua amb intel·ligència. Això no està garantit però és millor suposar que ho farà.

Valls té un factor greument en contra en el seu projecte d’assolir l’alcaldia de Barcelona: la seva dificultat per desmarcar-se de la política de repressi ó contra l’independentisme. Aquesta política obeeix a impulsos primitius: la revenja i l’estómac. Exhibeix, a més, molt poc cap: es mostra satisfacció pel fet que l’independentisme s’estigui disgregant, sense adonar-se que, alhora, s’està formant un bloc antirepressió ampli i d’una solidesa granítica. Se celebra que el lideratge independentista en el Govern i en el Parlament s’estigui desunint i, potser, debilitant, sense notar que la repressió està construint un lideratge alternatiu, a l’exili, i sobretot a les presons, que gaudirà en el futur d’una gran autoritat. Potser algú pensa, com aquell vell editor, que és millor que els independentistes s’entretinguin a demanar la llibertat dels presos i així s’allunyaran de demanar cada dia la independència. És com recomanar, davant d’una revolta política, que s’apugi el preu del pa i així la gent s’entretindrà a reclamar-ne l’abaratiment. La repressió franquista va portar “ 40 años de paz ”. Aquesta “ paz ” incloïa la supressió d’una identitat catalana que va reaparèixer amb força després dels 40 anys. Quants “ años de paz ” es podran obtenir amb el nivell de repressió que es podran permetre en el context europeu actual? I amb quins costos per a ells mateixos? Veus sàvies han assenyalat que el tractament del tema català limita el paper d’Espanya a Europa. Sense, el seu paper podria ser molt destacat, sobretot després de les renúncies italianes. He de dir que no tinc esperances que Vox-PP-Ciutadans arribin a veure que aquesta política no convé a Espanya. Però segueixo confiant que una majoria espanyola, i una bona part del món econòmic, ho acabin copsant. En tot cas, m’imagino que Valls, amb una formació cartesiana i a la seva manera, tot això ho percep. I no m’estranyaria -com ja he dit, li suposo intel·ligència- que transmeti algun senyal en aquesta direcció. Però haurà de ser un senyal dèbil, perquè la seva dependència de Ciutadans és massa gran. Com que la dependència, en aquest moment, és mútua, alguna llibertat es podrà permetre. Però, en tot cas, serà molt difícil que Valls obtingui vots entre els que es van mobilitzar l’1-O, i van ser molts.

Què té Valls a favor? Diria que tres coses. En primer lloc, comptarà amb un suport decidit, formal i informal, d’un bon nombre d’entitats i mitjans de comunicació. Faran valdre l’argument, potent, que tenir d’alcalde de Barcelona un antic primer ministre de França no és cap broma i ajuda a situar-nos com a gran capital europea.

En segon lloc, com es va veure en el seu discurs de llançament, Valls no vacil·larà a l’hora d’utilitzar l’argument de la seguretat. I, desenganyem-nos, Barcelona, entre narcopisos, top manta i robatoris al carrer, està molt madura per ser-hi receptiva. Les candidatures que es presentin sense afrontar aquest tema de cara i amb prioritat s’exposen a un càstig electoral significatiu.

En tercer lloc, tenim la desunió dels seus oponents. Donada la multiplicitat de candidatures independentistes, és probable que Valls capitalitzi el vot contrari, i que sigui la a candidatura més votada. Això l’independentisme ho entén però pensa que se li podrà barrar el pas amb una coalició posterior a les eleccions. Per això es necessiten 21 de 41 regidors. Si no s’hi arriba, l’alcalde, o alcaldessa, serà automàticament de la candidatura més votada. És la llei electoral. I jo no puc evitar pensar en un resultat hipotètic com el següent. El PP obté 2 regidors; Valls, 12; el PSC, 4; el PDECat (o com es digui la llista), 7; ERC, 7; els comuns, 6; i la CUP, 3. Qualsevol govern municipal amb 21 regidors que deixi Valls fora hauria de comptar amb el PDECat, Esquerra i els comuns. Tot i així, no n’hi hauria prou. A més, es necessitaria o bé el PSC o bé la CUP. ¿Esteu segurs que això serà fàcil? No és un risc excessiu? Si, en canvi, el PDECat i Esquerra anessin junts i obtinguessin 13 regidors (el que perdrien seria en benefici dels comuns, o de la CUP, o del PSC), l’alcalde seria automàticament de PDCat-Esquerra. ¿No fa reflexionar això?

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF