13/10/2018

La col·lecció d’un museu

3 min

La nova presentació de la col·lecció permanent del Macba s’ha construït sobre la noció que és el seu fonament estratègic. I és així. Fins i tot els que només s’interessen per les exposicions temporals saben que, a través de col·laboracions i intercanvis, és la col·lecció la que permet disposar de bones exposicions temporals a un cost raonable.

Què cal fer per enfortir una col·lecció? Primer de tot, obtenir recursos. També cal gestionar-los bé, esclar. Ara, però, em concentraré en els recursos. Les grans col·leccions europees s’han format amb diner públic, incloent-hi les col·leccions reials, però també amb contribucions privades incentivades per via fiscal. Les americanes essencialment amb diner privat similarment incentivat. [Nota. És una llegenda que las donacions als EUA es desgraven al 100%. La confusió ve del fet que allà la donació es desgrava tota, però de la base, mentre que aquí, o a França, es desgrava un percentatge -superior a França-, però de la quota.]

A Catalunya hem patit de la migradesa del sector públic propi i de la falta d’interès i compromís de l’estatal. Hem d’intentar corregir totes dues coses. Però, ho aconseguim o no, és prou evident que a Catalunya, com ha estat fins ara, el sector privat haurà de tenir, com ha tingut al Macba, un paper protagonista en la constitució de les col·leccions dels nostres museus. Voldria fer dues observacions sobre com aconseguir-ho.

La primera parteix d’una anècdota personal. L’any acadèmic 82-83 jo vivia a Cambridge, Massachusetts, a poques cases de la residència de Josep Lluís Sert. No el coneixia. Vaig planejar aprofitar el Halloween i el trick or treat del meu fill per trucar a la seva porta i presentar-me. No va poder ser: en Sert ja no hi vivia i ens va deixar el març del 83. No vaig fer, doncs, la seva coneixença ni vaig ser mai a casa seva. Uns mesos més tard vaig rebre una trucada molt estranya i que vaig interioritzar com de mal gust: algú de l’Ajuntament de Barcelona es va posar en contacte amb mi per preguntar-me què sabia dels Miró de Sert. Si m’ho preguntaven a mi, que no coneixia Sert, vaig deduir, potser injustament, que ells estaven in albis sobre el tema. En tot cas, per una publicació del Museu de Harvard (el Fogg) vaig saber, més endavant, que Sert havia llegat al Fogg algunes pintures, incloent-hi algun Miró, i que durant 30 anys els curadors del Fogg el visitaven cada any, com suposo que feien amb molts altres col·leccionistes. És la norma dels museus americans. No és sorprenent que Sert, d’altra banda molt generós amb Catalunya, correspongués a l’atenció que el Fogg li havia dedicat. I aquesta és la primera observació: als col·leccionistes se’ls ha d’estimar, tractar bé i implicar durant molts anys. És una tasca a llarg termini però que dona fruits. És indispensable.

La segona observació és sobre tractament fiscal. Cal millorar la llei de mecenatge per aproximar-la a la francesa. Sobre aquesta competència estatal només hi podem influir. ¿Podem actuar via incentius des de Catalunya? Certament. En posaré un exemple, ja utilitzat, que ofereix moltes possibilitats: les donacions-dacions. Un col·leccionista contribueix amb obra a un museu. En part és una donació i en part un pagament d’impostos, o a compte d’impostos futurs (podria ser el de successions). És, doncs, un esquema público-privat. El privat hi contribueix, en espècie, amb la donació i l’avançament del pagament d’impostos; i el públic, amb la dedicació de recursos fiscals a l’adquisició d’obres. També s’han practicat fórmules público-privades més directes, com la compra d’una col·lecció per sota del seu valor de mercat.

En referència a aquest darrer punt retorno a la presentació de la col·lecció del Macba. Em va alegrar que inclogui una clara posada en valor de la col·lecció Salvador Riera, comprada per la Generalitat l’any 93 per 2.000 milions de pessetes, és a dir, 12 millions d’euros. El valor de mercat es va estimar en una quantitat superior. Com és habitual, hi va haver controvèrsia i no va faltar qui va dir que se n’havia pagat massa. Doncs ves per on la col·lecció Salvador Riera incloïa tres pintures de J.M. Basquiat ara prominentment exhibides al Macba. Basquiat, que va morir l’any 1988 als 27 anys, és un dels pintors que més han augmentat la seva cotització des del seu traspàs. El maig del 2017 una obra seva es va vendre per 110,5 milions de dòlars. En termes de preu, Basquiat viu a l’estratosfera on viu Picasso. Sens dubte, qui va decidir l’any 1993 adquirir la col·lecció Riera la va encertar, i també s’ha de dir que Salvador Riera va ser generós i li hem d’estar ben agraïts.

stats