13/04/2019

El ‘remain’: entre la teranyina i la convicció

3 min

La Unió Europea (UE) ha negociat el Brexit sorprenentment bé. Ha sabut mantenir-se unida i ha confegit una proposta, rebutjada ja tres vegades pel Parlament britànic, que, tot refermant els principis, deixa la porta oberta perquè, després d’una nova negociació, el Regne Unit (RU) es mantingui en una associació estreta amb la UE. En aquests moments decisius la UE està responent com cal a la crida angoixada de l’opinió europeista britànica de no ser abandonada, de no facilitar la feina als brexiters. Sota el lideratge d’Angela Merkel i de Donald Tusk, però amb una complicitat generalitzada, la UE està defugint el parany d’aparèixer com la responsable, a l’últim moment, d’expulsar el RU. Els dirigents europeus van entenent que per maximitzar les possibilitats que el gran debat intern al RU acabi amb una victòria de les posicions més properes al remain l’han de mantenir formalment a dins el temps que faci falta. Fent això, a més, la UE està demostrant que li importa que el RU es quedi a la UE. Potser perquè genuïnament pensa que seria incompleta sense el RU, potser perquè el fracàs del Brexit seria percebut, i celebrat, com la consolidació definitiva de la UE.

Que el final de la negociació fos la retirada de la petició de sortida seria enormement satisfactori per als que pensem que, efectivament, sense el RU a Europa li manca un component essencial. No és impossible que això passi, però és improbable. Si el debat s’orientés en aquesta direcció, els brexiters menys extrems acceptarien la proposta negociada per May, que com a mínim els situa d’entrada fora de la Unió. Una llàstima. Ara bé: és una excel·lent notícia que els negociadors de la UE busquin un camí que eviti un Brexit dur i descontrolat, i propiciïn així una nova etapa que, amb el pas de les generacions, pugui evolucionar cap a una situació de relació molt estreta entre la UE i el RU.

Però permeteu-me somiar i suposar que, a la fi, el RU es queda a la Unió. Quan d’aquí uns anys els historiadors ens expliquessin el curiós procés pel qual, després de decidir marxar, el RU va canviar de parer i va decidir quedar-se crec que hi hauria dos diagnòstics. Un seria que els britànics van comprovar que estaven atrapats en una teranyina de la qual no podien desprendre’s sense perjudicis greus. L’altre que els britànics van mirar al fons de la seva ànima i es van reconèixer a si mateixos com a europeus, i la UE com l’espai natural per desenvolupar la seva vida.

M’agradaria, esclar, que el que impulsés el remain fos aquesta segona raó. Perquè voldria que els britànics s’integressin a la UE contents i per convicció pròpia. Amb el cap i amb el cor. Però també me n’alegraria perquè la consolidació de la UE mitjançant la teranyina la trobo una proposició inquietant.

La UE no està, tots ho sabem, políticament prou integrada. El Parlament Europeu no controla la Comissió ni, per descomptat, els estats. Si això millora ho farà molt lentament, ja que la situació reflecteix una mancança més profunda: l’absència d’una consciència nacional europea generadora de lligams forts de solidaritat. Una conseqüència és que els mecanismes per assegurar un desenvolupament econòmic equilibrat són dèbils. És ben sabut -un informe recent de Demertzis, Sapir i Wolff publicat pel think tank Bruegel ens ho torna a recordar- que, des de la implantació de l’euro i a grans trets, l’Europa de l’Est ha convergit cap a la mitjana europea, però el sud n’ha divergit, una situació molt preocupant, sobretot per a nosaltres. Potser s’ha degut a l’impacte asimètric de la crisi econòmica del 2007, un fet que podria ser excepcional. Potser a mancances, en principi corregibles, de la política econòmica dels països mediterranis. O potser també, i en part, a polítiques europees, monetàries i fiscals, estructuralment esbiaixades a favor del nord d’Europa. I si això fos així, quins factors equilibradors tenim? Doncs em temo que només n’hi ha dos: la disponibilitat i exercici del dret de veto per a moltes decisions (requeriments d’unanimitat) i la possibilitat de marxar. Si a la pràctica, i per raó de la teranyina -que, per cert, a l’eurozona inclou l’euro-, aquesta última s’anul·la només queda la possibilitat d’entorpir amenaçant vetar a tort i a dret. Una UE basada en la capacitat d’obstruir és una trista perspectiva. Prefereixo una UE construïda sobre el fonament d’una adhesió implícitament actualitzada en tot moment.

stats