El Zoo: la biodiversitat i la ciutat

Potser avui tocaria reflexionar sobre el Brexit i expressar el desig que la negociació per la petició de retirada muti en una negociació per la retirada de la petició. Però tindrem temps per fer-ho. Em centraré en un tema radicalment local: el futur del Zoo de Barcelona. Ho justifico, en part, per raons sentimentals. En la meva infantesa el Parc de la Ciutadella era “el parc”, i incloïa “el parc de les feres”. En vaig gaudir molt. D’adult n’he estat veí de feina, l’he continuat apreciant -escoltar el rugir dels lleons mentre treballes té el seu encant-, però també he patit l’agressiva barrera que representa en la trama urbana.

El Zoo de Barcelona es va establir l’any 1892. Ocupava una porció petita del parc i sintonitzava amb una orientació d’aquest espai cap a les ciències naturals. El gran salt endavant va començar l’any 1955 quan Antoni Jonch, dotat de visió i d’energia, se’n va fer càrrec. El Zoo es va modernitzar seguint les tendències europees més punteres. Hamburg va ser un model. Jo ja me’n recordo: és quan desapareixen els barrots de les gàbies i els animals s’instal·len amb més amplitud i amb una aparença de llibertat. És una època que té el seu punt àlgid amb Floquet de Neu i uns equipaments per a dofins que van ser pioners a Europa, on, en un període de quinze anys, vam passar de seguir a liderar. Però tot això va tenir un cost: el Zoo es va estendre de 2 a 14 hectàrees, es va quedar un tros desproporcionadament gran del parc i va crear el contundent mur del carrer de Wellington. La història està ben explicada a De les gàbies als espais oberts, un llibre de Miquel Carandell publicat el març passat.

Però el temps passa i, amb aquest, la sensibilitat pels altres éssers vius. Si a mitjans del segle XX els animals engabiats van deixar de ser plenament acceptables, ara passa el mateix amb els espectacles amb animals. Barcelona, per exemple, ha abandonat, i ha fet molt bé, les exhibicions de dofins. El consens majoritari sobre el que ara ha de ser un zoo està ben representat en els principis de la WAFA, la World Association of Zoos and Aquariums, que, per cert, des de l’octubre de l’any passat té la seu mundial a Barcelona. Segons la seva visió, els zoos han de ser, fonamentalment, instruments per preservar la biodiversitat. Al màxim possible en entorns naturals o, cada vegada més freqüentment, restaurats. Dos trets bàsics d’aquesta orientació són: el respecte a la dignitat de l’individu animal i el treball per la pervivència de l’espècie. Cal abstenir-se d’activitats fora de l’un o l’altre. Així, generar un altre Floquet de Neu no ha de ser un objectiu, perquè no contribueix a preservar l’espècie. El vessant informatiu i educatiu d’un zoo, del tot necessari i justificat, no demana, ans al contrari, crear exemplars de característiques o conductes exòtiques.

Aplaudeixo que aquesta sigui l’orientació que s’està proposant al pla estratègic preparat pel Zoo i que dimecres passat l’Ajuntament de Barcelona va aprovar en comissió. És important que aviat també l’aprovi el ple. És un pla, amb èmfasi en la biodiversitat (inclosa la recerca sobre aquesta última), que està ben integrat en el consens actual. Té un avantatge addicional: és potencialment més amable amb les necessitats urbanes. La realitat, sempre reconeguda, és que un zoo de les dimensions del nostre no hi cap, a la Ciutadella. S’hi ha posat amb fòrceps. Si el Zoo s’hi ha de consolidar, la qual cosa és bona perquè li permet interaccionar amb les institucions de recerca del seu voltant, haurà de conviure amb el veïnat i això demana imperativament la porositat d’un carrer Wellington obturat els anys 50, quan no hi havia ni Parlament de Catalunya, ni Vila Olímpica ni Universitat Pompeu Fabra. Entre un model de Zoo territorialment abassegador i un model sense Zoo tenim, amb el del pla estratègic, un compromís que, amb bona voluntat, pot ser òptim.

Reconec que la unanimitat no és completa respecte al model de Zoo. Així, a Barcelona s’està tramitant una iniciativa popular que proposa mesures en alguns aspectes coincidents amb les sustentades des de la perspectiva de la biodiversitat, però en d’altres no. L’èmfasi d’aquesta iniciativa és en l’individu, no en l’espècie, i veu el Zoo, com a màxim, com un instrument de refugi, i curació, en el camí dels animals cap a la llibertat. Això porta a una posició pràcticament de prohibició respecte a la procreació al Zoo. Però sense aquesta, la feina per preservar la biodiversitat queda ferida de mort. Encara que la intenció última sigui la preservació, en un entorn natural, d’una espècie amenaçada, la reproducció en zoos és, ara com ara, indispensable.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF