Volt al Parlament Europeu

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

Les institucions representatives de la Unió Europea (UE) es poden entendre com un sistema bicameral compost d’una cambra baixa, el Parlament Europeu, elegit directament pels pobles dels estats membres -en la terminologia oficial-, i una cambra alta, el Consell Europeu, elegit indirectament per representació territorial. Fins aquí, com a Alemanya, als Estats Units o en molts sistemes federals. A partir d’aquí, les diferències són notables. Una és que el Consell Europeu no està format per representants especialitzats sinó pels primers ministres mateixos dels 28 estats membres. La diferència realment profunda, però, és que els poders del Parlament són molt limitats. No pot iniciar legislació ni nomenar, encara que sí ratificar, el govern europeu, la Comissió.

Ara bé, el Parlament Europeu és on resideix la sobirania dels europeus com a europeus. Té, per tant, un valor simbòlic molt elevat. La seva significació, però, va més enllà. M’atreveixo a afirmar que la consolidació d’Europa anirà pautada pels poders que vagi assumint el seu Parlament. Així, en el terreny econòmic, una Europa dinàmica, i que valori la convergència de les seves regions, haurà de disposar d’una hisenda ben desenvolupada que inclogui tant la mutualització de riscos com les polítiques redistributives que ara es consideren normals a nivell estatal. Aquesta hisenda demana un govern amb capacitat de decisió i de control sobre ella, cosa democràticament inconcebible si aquest govern no està arrelat directament en el vot popular. Podríem pensar en una UE presidencialista, amb elecció directa del president. No seria una mala idea, però crec més probable, o menys improbable, que algun dia prevalgui un règim parlamentari amb elecció de la Comissió per part del Parlament Europeu.

Com s’hi arribarà? Em puc imaginar que en algun moment del futur hi hagi una rebel·lió, o potser unes quantes, del Parlament Europeu que el forci a assumir progressivament més poder, fins i tot un pes més gran, i a la fi determinant, en el nomenament de la Comissió. Pot ser cosa de dècades, però no de segles.

La rebel·lió no serà, però, la setmana vinent. No hi ha dubte que d’aquí uns dies el Parlament ratificarà la proposta del Consell i Ursula von der Leyen esdevindrà presidenta de la Comissió. Els diputats remugaran perquè el procediment és més aviat humiliant i perquè la proposta del Consell representa el fracàs de l’estratègia afavorida pel Parlament, la dels spitzenkandidaten. És a dir, la d’establir per tradició que el president de la Comissió s’escollís entre els caps de llista designats a les eleccions per les diferents famílies ideològiques europees. Era una estratègia que es va iniciar amb el nomenament de Juncker però que, en part pel resultat que va donar, no ha generat prou entusiasme en l’opinió pública europea, la qual cosa ha facilitat que els governs d’Hongria i Polònia l’acabessin de matar. Vull afegir que no sembla que la senyora Ursula von der Leyen sigui un pes lleuger. El darrer comissari provinent de l’eix franco-alemany, Jacques Delors, va ser excel·lent. Veurem.

Al meu entendre, una precondició per a una rebel·lió del Parlament és que una bona part dels diputats hagin sorgit de llistes que són europees des de la seva concepció, és a dir, que no hagin estat confeccionades per partits estatals i que estiguin formades per persones que només es presenten a les eleccions europees. Llavors, els diputats europeus no estarien tan condicionats per la política dels estats on han sigut elegits. Per cert, el que el Tribunal de Luxemburg ha de decidir en els casos de Comín, Junqueras i Puigdemont està relacionat amb aquest punt, ja que la desconnexió dels diputats del seu estat també reclama que no puguin estar impedits per requeriments estatals i encara menys si s’apliquen després de l’elecció.

En les recents eleccions europees ja hem tingut una llista amb les característiques que acabo d’assenyalar. Va ser la llista Volt, que també s’ha descrit com la llista dels Erasmus. El seu programa, centrista en altres aspectes, va ser radicalment europeista, i el seu entusiasme, engrescador. Han aconseguit elegir un diputat per Alemanya, Damian Boeselager. Caldrà seguir-lo. Evidentment, un diputat no dona per a molt. Però tot és començar. Amb més preparació, potser d’aquí cinc anys s’aconseguirà elegir-ne més, en aquesta o altres llistes purament europees. Això faria avançar la causa de l’enfortiment del Parlament, que, al meu entendre, hauria de ser la causa més bàsica de l’europeisme.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF